El meu amic Ibrahim no celebra Nadal, però el comprèn. Tampoc beu aigua amb gas, diu, per això el que no comprèn és que algú com jo sigui capaç de baixar al seu supermercat 24h a altes hores de la nit, amb sabatilles d'estar per casa i mentre al carrer plou a bots i barrals, només per comprar una ampolla de Vichy Catalán. No ho comprèn gens, per això riu. Quan ho fa, sempre li dic que és el millor camell que he tingut a la vida, ja que és l'únic que ven fato legal. No exagero. Si comprenem el terme droga com a substància que administrem al cos i és capaç de provocar addicció o alteracions al nostre sistema nerviós, és evident que l'aigua amb gas és més un bàlsam que una droga, d'acord. Això, és clar, sempre que no es consideri la reincidència com una addicció i el plaer com una alteració del sistema nerviós. De fet, com també passa amb les drogues, un dels grans problemes dels àpats festius d'aquests dies és que ens recorden que totes les coses de la vida, en excés, són perjudicials. Totes menys una, però, per això l'aigua amb gas és la convidada més important del dinar de Nadal.
Mirar massa vegades Love Actually cada mes de desembre perjudica greument la salut, per exemple, igual que menjar massa escudella amb carn d'olla, endrapar massa torrons o beure massa copes de vi escumós. El dinar de Nadal, ben mirat, és com un esdeveniment històric: s'ha d'analitzar a partir de causes i conseqüències. Sovint, les causes són les que s'enduen sempre la bona premsa, les grans fotos i tota la fama, per això són les que ocupen articles i més articles els dies abans del 25 de desembre. Ara bé, ningú presta atenció a les conseqüències d'aquestes causes, potser perquè a tothom li fa il·lusió atipar-se però a ningú li agrada llegir un article que t'avisi del que passarà quan estiguis massa tip. Per sort, hi ha una cosa que no només beneficia la nostra salut després d'aquesta fartada, sinó que, a més, pot consumir-se en excés sense cap mena de por de patir-ne les conseqüències, però sorprenentment no agrada a tothom.
L'aigua amb gas: detractors, equidistants i radicals
Hi ha gent que associa el Vichy Catalán al fet d'estar malalt, possiblement perquè de petits, a casa, només en veien ampolles molt de tant en tant i quan algú de la família tenia mal de panxa. D'altres, en canvi, l'associen a un moment puntual, després d'un bon àpat, quan es té set i ve de gust beure algun digestiu sense alcohol. Per acabar hi ha un tercer grup, que podríem titllar de facció dura i del qual un servidor en forma part, que és la gent que no és que begui aigua amb gas gairebé sempre que pot, sinó que, en l'hipotètic cas que fos prohibida, ocuparíem els carrers i provocaríem disturbis per tal de defensar el plaer de beure'n. I després, evidentment, hi ha un quart grup que no entra dins de cap dels tres anteriors: la gent que no suporta l'aigua amb bombolles i a qui, suposant que deixaran de llegir l'article en aquesta precisa frase, els dic adéu desitjant-los unes avorrides i indigestes festes.
A les cases com cal, el dia 25 de desembre guarden una ampolla de Vichy al rebost “per si les mosques”, gairebé amb el mateix afany de qui guarda una llanterna per quan marxa la llum o un extintor per si mai hi ha un incendi
El més lògic és que a taula, el dia de Nadal, coincideixin els quatre tipus de consumidors. A totes les famílies hi ha un consumidor malalt, algun consumidor ocasional i més d'un consumidor habitual, de la mateixa forma que sempre hi ha, desgraciadament, algun consumidor negat. Aquí, si m'ho permets, deixa'm dir-te que davant d’aquest últim consumidor no hi ha proselitisme possible per fer-li entrar al cap que beure aigua amb bombolles és un bé diví. Tinc trenta-quatre anys i he gastat litres de saliva explicant els beneficis de beure aigua amb gas a la gent que preferiria beure lleixiu abans que apropar-se a una ampolla de Vichy Catalán, però no hi ha manera. De res serveix que els detallis que la cosa va néixer com una aigua carbonatada amb propietats minerals molt beneficioses per la salut i que es venia a les farmàcies. Res. L'esforç és inútil.
Aquest consumidor, per exemple, mai no entendrà perquè el dia 25 de desembre hi ha cases que guarden una ampolla de Vichy al rebost “per si les mosques”, gairebé amb el mateix afany de qui guarda una llanterna per quan marxa la llum o un extintor per si mai hi ha un incendi. A causa d'això, és extens el nombre de persones que ja des de petits comprenem l'aigua amb gas com una beguda diferent i, en conseqüència, màgica. Tots els objectes d'emergència, des del martell dels vagons del tren fins al codi PUK del mòbil, són màgics perquè tenen una qualitat increïblement poètica: voldríem no haver-los de fer servir mai, però tanmateix tenir-los a prop i controlats ens alleuja. Partint d'aquesta premissa, que un d'aquests objectes es pugui beure i que, a més, sigui relativament barat, provoca que de mica en mica aquella beguda especial i entesa com un producte de racionament transcendeixi els moments purament curatius per aterrar en la resta de moments de la nostra vida, transformant en especial no allò que bevem, sinó allò que vivim.
Vichynistes del món: unim-nos
En som uns quants que no només en tenim una ampolla a la nevera el dia de Nadal i Sant Esteve, és clar, sinó que en tenim sempre una a casa tots els dies de l'any. Si mai anem al rebost i no hi ha aigua amb gas, som els que lògicament enfollim i som capaços de sortir al carrer amb pijama, inclús sota una tempesta de mil dimonis, pel sol fet d'apropar-nos a un bar, una benzinera o una botiga com la del meu amic Ibrahim i comprar Vichy Catalán. O Perrier, Imperial, Aigua de Vilajuïga o fins i tot aigua amb gas de marca blanca, tant hi fa. Això no va de marques, sinó de qualitats curatives. L'àcid carbònic que conté estimula la secreció dels sucs gàstrics i facilita les digestions, mentre que el gas genera sensació de sacietat, ja que el carboni atorga un punt àcid. A més, estem parlant d'una beguda que no conté sucre, per tant, és molt més sana que un refresc.
Tant els consumidors malalts com els consumidors ocasionals beuen aigua amb gas de forma reactiva, és a dir, a conseqüència d'alguna cosa anterior, per això és possible que tampoc hagin arribat fins aquest paràgraf i ja ens hagin abandonat. Si tu has arribat fins aquí, però, vol dir que ets un consumidor habitual d'aigua amb gas i que ets de les persones que se'n demanen una quan s'asseuen a una terrassa a prendre alguna cosa. Ara que no ens sent ningú, deixa'm escapar de la distància que imposa l'objectivitat periodística que mai no tinc i dir-te que et comprenc. Tu no ho saps, però som germans. Vam aguantar la incomprensió dels amics quan no entenien per què preferíem aigua amb gas que cervesa, vam suportar la incomprensió de la parella quan preferíem aigua amb gas abans que un gintònic i, sobretot, vam al·lucinar quan començàvem a viatjar per Europa i vèiem que a la resta de països, com si fos un paradís terrenal, als bars pregunten si vols un gotet d'aigua o d'aigua amb gas quan fas un cafè, mentre que aquí a Catalunya amb prou feines et miren a la cara quan demanes un tallat.
Et comprenc, perquè la gent que bevem aigua amb gas sense cap més motiu que el gaudi de beure-la és la gent amb qui comparteixes alguna cosa en comú, íntima, sensible i inefable. Inclús és possible que visquem a cases decorades iguals, ja que n’hi ha que fins i tot tenim quadres al passadís amb anuncis publicitaris de Vichy Catalan que emulen aquell aire antic del modernisme d’Alphonse Mucha, com ara la il·lustració de Jordi Soldevila que obre la portada d’aquest article. Et comprenc i sé que tu em comprens a mi, ja que algú que beu aigua amb gas no és un simple consumidor, sinó un partidari d'alguna cosa, d'una idea del repòs i de la seva consegüent hidratació. Per això, jo que et comprenc, et desitjo bon Nadal i t'animo a afirmar sense embuts i sense por allò que tan bé tu i jo sabem: que potser estem separats, però en un dia com avui cal recordar que no estem sols, ja que al món hi ha moltes cases, però allà on hi ha una ampolla de Vichy Catalán a la nevera és la nostra llar i allà on dues persones beuen aigua amb gas després dels torrons, els cafès i els licors, gaudint de l’hora del Vichy, hi ha la nostra família.