Hi ha llocs on fan fires de vins per tal d'enaltir l'autènticitat de la regió vinícola i n'hi ha d'altres, en canvi, que en fan per sentir-se un territori més guai. Sens dubte, el ViJazz Vilafranca entra a la segona categoria, ja que és una fira en el qual, durant un cap de setmana, la capital de l'Alt Penedès esdevé la descripció d'una app de cites que ella mateixa somiaria tenir en cas que existís un Tinder de ciutats. "Sóc autèntica, estimo el vi i m'agrada escoltar jazz", hi diria. Com tots els perfils de Tinder, però, l'aparença seria més falsa que anar pel món dient que riesling o pinot noir són varietats autòctones del Penedès, cosa que desgraciadament passa.
Amb ViJazz i sense, si Vilafranca fos realista i sincera hauria de presentar-se dient que "Sóc egocèntrica, a les barres de Festa Major tothom beu cervesa i musicalment sóc universal gràcies a Inadaptats", però ja se sap que al segle XXI és més important el màrqueting que la sinceritat. En aquest sentit, el ViJazz fa anys que compleix a la perfecció el seu bon propòsit: durant tres dies, convertir Vilafranca en una arcàdia divertida, culta i hedonista en la qual beure vins lleugerament justets a preus lleugerament cars i escoltar jazz lleugerament magnífic amb unes comoditats lleugerament inusuals.
El dia que Vilafranca pixa vi amb olor de colònia
Què és el ViJazz Vilafranca? Si ho poguéssim definir amb un eslògan, potser diríem que és més que una fira i menys que un festival. Si ens posem trapelles, podríem dir que és l'intent penedesenc de fer un festival de música com els dels pobles rics de la Costa Brava, però sense pijos barcelonins amb camisa blau cel o rosa i pantalons beige. Al ViJazz, al seu lloc, hi abunden pagesos de dretes que porten camises de quadres els 365 dies l'any, de franel·la a l'hivern i de màniga curta a l'estiu. Si ens posem seriosos, però, hem d'afirmar que és una feinada magnífica de Tastavins Penedès i que marida notablement cada any el món del vi amb el del jazz, que no és precisament un món en el qual la gent vagi a concerts i es foti a pixar per les cantonades.
Durant uns quants dies, Vilafranca s'omple de gent que passeja amb la copa Riedel penjada amb un cordill al coll, talment com aquells nens que a l'hora del pati duien penjada una capseta amb els bracketts. Certament és difícil ser un jazzman dandi fent aquesta fila, però, per molt que cada any el ViJazz ho posi fàcil amb cartells artístics d'altíssima qualitat, plens de noms il·lustres del jazz i músics d'un talent infinit. Enguany hi ha Marcus Miller el diumenge, per exemple. Noms coneguts i importants, però malgrat ser tot clarament extraordinari, al ViJazz tot allò que hi passa esdevé sempre miraculosament normal i digne de la rutina diària.
De sobte, hi ha uns dies l'any en què la gent del Penedès ens passegem per la Rambla de Nostra Senyora com si mai haguéssim begut un Jaume Serra Brut Nature de tres euros en un dinar amb els amics, com si mai no sopéssim entrepans de llom amb formatge els dissabtes i, sobretot, com si mai haguéssim escoltat Iron Maiden o Chimo Bayo. Sortim de casa i ens empolainem per anar al ViJazz amb una idea clara: comportar-nos com uns sibarites del vi, parlar com si només ens interessés la cuina de creació i deixar clar que, quan anem amb cotxe per l'autopista, escoltem sempre Chet Baker o J. J. Cale.
No és fàcil, però, mantenir-se ferm tantes hores amb aquesta mena de postureig. Vas passejant pels stands dels cellers, et trobes un conegut i malgrat que estudiessis Fisioteràpia, INEF o Enginyeria Mecànica, has de deixar clar que, en realitat, pots parlar de vins com si tinguessis un master d'enologia. Ho sap tothom i és profecia: al ViJazz la gent hi va amb frases comodí que es guarda sota la màniga i deixa anar en qualsevol moment. Sense anar més lluny, ahir el meu mecànic de confiança, quan vaig trobar-me'l, va dir-me que el sauvignon blanc que estava bevent "li recordava els vins dels cellers joves de Nova Zelanda".
Jo tenia més interès a preguntar-li com recoi puc canviar el fusible de la llum del davant del meu Qashqai, que ja fa un mes que la tinc fosa, però és clar, la conversa era tan elevada que vaig haver de treure'm de la màniga una resposta a l'altura. "A si? No l'he tastat, no", li vaig dir, "però m'agrada molt com treballa aquest celler. Me n'agraden, sobretot, els vins negres que fan amb maceració carbònica". Després d'això ja ens vam posar a parlar de si Mbappé fitxarà o no pel Madrid i tot va tornar a la normalitat, ja que mantenir el postureig tanta estona cansa més que una jornada sencera collint a la vinya en una verema manual.
La democratització del bon gust
Durant les més de tres hores que vaig passar-me voltant amunt i avall pels stands, vaig poder saludar bons amics, vaig beure alguns grans vins i fins i tot vaig assistir a un gran tast d'ibèrics amb escumosos guiat pel Xavi Viles.. Al llarg de la tarda, però, si d'alguna cosa vaig adonar-me és que el ViJazz, més que un festival de vi i música, és un festí sociològic sense precedents. Vilafranca és una ciutat plena de gent com jo que fins no fa gaire crèiem que Cotton Club o Blue Note són els noms d'una colònia de Carolina Herrera, però jo he vist aquesta gent mateixa fent repicar els dits, de sobte, marcant el ritme de la música tal com fan els autèntics jazzmans. Fins i tot dient "oh, yeah!", cada set o vuit segons.
I més coses, vaig veure ahir. Per exemple, vaig veure senyores grans, consumidores compulsives de Com si fos ahir i més pujolistes que Marta Ferrussola, dient "que bé que toca aquest 'negret'" quan a l'escenari algun artista racialitzat va enlluernar la plaça de Santa Maria amb un solo de saxo. Fins i tot vaig veure algun nano de vint anys, possiblement enganxat diàriament al Twitch d'Ibai Llanos, tirant fitxa a la noia amb qui passejava i fent-se el milhomes amb la frase comodí perfecta si vols fer-te el sensible durant el ViJazz: "Oh, sí, és que el jazz és a la música el que la poesia a la literatura, eh?".
És absolutament meravellós el cafarnaüm sociològic que pot apreciar-se en un ViJazz. A més, d'una fidelitat absolutament extrema amb el país. Si la "Catalunya sencera" de Pere Aragonès existeix, sens dubte hi és a Vilafranca durant el segon cap de setmana de juliol, ahir vaig comprovar-ho. És un dels grans moments de l'any per una de les meves tribus socials preferides: el 'quillo' català no espanyolitzat, és a dir, el 'quillo' pel qual Gabriel Rufián donaria un dit a canvi d'un vot el 23J. Fa vint anys un servidor els temia, amb les seves motos trucades, les seves Alpha Industries com a uniforme i aquella manera de vacil·lar que acollonia amb una sola frase, però com que els 'quillos' i els 'punkarres' de principis del segle XXI érem gent de vida a la plaça, Xibeca i porros, de mica en mica vaig anar adonant-me que érem les dues cares d'una sola moneda.
Ara els 'punkarres' ens hem tirat al rotllo del vi natural i reneguem del ViJazz per ser un festival impostat, mentre que els 'quillos' s'han fet addictes al vi blanc fresquet després d'haver superat llurs addiccions prèvies als Red Bull, els Monster i les Steinburg del Mercadona que encara avui mai no fallen a la nevera de casa. El ViJazz ens retroba de nou per un dia, cadascú amb les seves contradiccions. En el meu cas, bevent vins que potser no són tan ecològics, tan sostenibles o tan radicals com els que m'agrada beure. En el seu cas fent-se els sibarites i reproduint el comportament que anys enrere haguessin criticat durament. És el cicle de la vida, segurament, però és bonic observar-lo i encara se m'omple el cor de joia quan sento a un 'quillo' català demanant un "charelito".
Si fos de Tudela beuria riojita, segurament, i si fos de Valladolid beuria verdejito, però va néixer a Sant Martí Sarroca, l'1 d'Octubre del disset va defensar les urnes perquè un bon 'quillo' de comarques sempre estarà disposat a enfrontar-se als maderos i ara és un fill més de la pàtria engatant-se amb xarel·lo, que és el que sempre hauríem de fer els penedesencs si tenim un mínim amor per la terra, pels pagesos que la treballen i pels cellers honestos que han aconseguit que el nom Penedès sigui alguna cosa més que un simple topònim. Esperar això, però, potser és somiar massa, però és el que passa quan et passes tot un cap de setmana bevent vins i escoltant bona música com la d'Alba Careta o Kandance Springs al costat de casa: que t'eleves i somies. Per això el ViJazz, segurament, és sobretot estimar Vilafranca tal com hauria pogut ser.