Ens agrada, Pobla. La Pobla de Segur, per dir-ho sencer. Molt. Baixant des del Cantó, després de passar per Sort, per Baro —on el Palanca hi tenia l’oficina gastronòmica, a casa Mariano—, deixant enrere Gerri, on hi ha el fabulós Wagokoro, i després de travessar les angúnies del congost de Collegats arribem a la Pobla, a la conca de Dalt; capital raiera del Pirineu (amb el permís de Coll de Nargó), porta d’entrada a la vall Fosca i a les fabuloses conques Deçà i Dellà. Vila nadiua —entre altres personalitats— del gran Àngel Portet, factòtum universal de ratafies i licors similars, on hi ha també el cèlebre restaurant El Raier, una de les darreres sensacions de la gastronomia pallaresa, i l’estació final de la línia de tren Pobla–Lleida, que li dona un aire de modernitat notabilíssim. Aprofitant una convidada del Monsito Guimó, conseller de Cultura, hi vam anar dissabte passat a presentar un llibre, i de pas aprofitar per fer una escala tècnica a ca la C–13, la meca de la cervesa pirinenca moderna.
Una consideració prèvia. El concepte ‘cervesa artesana’ està sobrevalorat. Que no se’ns malinterpreti: un dels sotasignats en feia, de cervesa artesana, a casa, in illo tempore. Eren experiments suïcides, comprant el material a llocs de reputació dubtosa, fent fermentar una mescla d’ingredients secrets a la cuina, envasant-ho mig d’amagatotis i encreuant els dits perquè les ampolles no explotessin al rebost i, al final del procés, no morir enverinat per alguna reacció anafilàctica.
Algunes de les cerveses mig clandestines que trobem per aquests mons de Déu semblen seguir un patró similar. No és el cas de tantes cerveseries petites —minicerveseries, microcerveseries, nanocerveseries, picocerveseries— que dignifiquen la professió de mestre cerveser i elaboren uns productes de primera divisió. Són fàbriques, certament, amb màquines, molins, tancs de fermentació i etcètera. Però funcionen a escala humana, estan fetes a mida, impol·lutes, i pensen en les cerveses que fan com ho fan els bons editors que construeixen, llibre a llibre, en el catàleg de la seva editorial. La C–13 —que pren el nom de la carretera que travessa el Pallars de sud a nord (o de nord a sud)—, ja fa deu anys que rutlla, i ha arribat a la velocitat de creuer d’elaborar més de 100.000 litres de cervesa l’any, que es diu aviat.
La C–13 és un d’aquells petits miracles que es produeixen a la confluència entre la geografia i l’emprenedoria. L’Abel Sánchez i l’Anna Lafont en són l’ànima. Tots els seus productes tenen un propòsit i un caràcter, i no hi ha cap producte dels que fan que sigui gratuït. Toquen, com han de fer els bons jugadors de botifarra, tots els pals: fan lagers, stouts, ales (brown i pale)… torrades, rosses, negres. Els noms sovint fan referència a la terra, d’on n’obtenen l’aigua, que és part del secret del producte: Solana, Obaga, Falles… Són cerveses amb caràcter, vives, felices, que no han estat sotmeses al suplici de la pasteurització. Fins i tot la que tenen sense alcohol —que té el felicíssim nom de Sensata— té un insignificant grau de zero coma set, que li dona un gust especial, a anys llum de les 00 que, no ens enganyem, de cervesa en tenen ben poca cosa: un beuratge estrany amb gas.
Són cerveses amb caràcter, vives, felices, que no han estat sotmeses al suplici de la pasteurització. Ja fa deu anys que rutlla, i ha arribat a la velocitat de creuer d’elaborar més de 100.000 litres de cervesa l’any
Al local, que és a tocar de l’estació —és la fàbrica i al mateix temps bar i sala de concerts— també s’hi pot menjar. Plats senzills i excel·lents, molt ben presentats i elaborats: croquetes, costella de porc a baixa temperatura, amanides, braves…, que serveixen per acompanyar com cal les cerveses. Al local hi ha un escenari i s’hi fan uns cicles de música de maria santíssima. Un centre d’atenció i d’agitació, punt de trobada i epicentre d’altres activitats, com el Red Mountain Beer Fest, que es fa al mes de juny. Malgrat el nom, que hom diria que és el d’un rodatge a Dakota del Nord, és el festival on es troben les cerveses fetes al Pirineu, com un eco cerveser de la fira de Sant Ermengol de la Seu.
Ja veuen que el viatge val la pena. Llàstima que vam haver de tornar a la base, perquè una estada a l’hotel Casa Boumort, a Sant Martí de Canals, sobre el llac que forma l’embassament de Sant Antoni, hauria estat ja tocar el cel amb les mans. És un dels grans hotelets del país, que ha passat de ser l’escenari dels aquelarres, perdó, de les reunions de partit de la colla d’Unió Democràtica —sí, el partit del Duran i Lleida, recorden?— a convertir-se en un establiment paradisíac, gràcies a la bona mà del Rubèn, que és el germà de l’Abel de la C-13. I és que tot, en aquest món, està connectat, i, com deia el gran i enyorat Franco Battiato, ara que hem trobat el centre de gravetat, «tot l’univers obeeix a l’amor».