Quantes vegades us ha fet la vostra mare (i àvia) aquest "peixet que es mossega la cua" amb pa amb tomàquet? Aquesta és una d'aquelles receptes antològiques, tradicionals i de tradició familiar. No són receptes elaborades, ni tan sols, de vegades, exquisides. Però són extremadament representatives de la nostra cultura. Us he de confessar que quan era petit, em pensava que aquest peix era així. És a dir que era un peix que realment es mossegava la cua. Vaja, que vivia així, mossegant-se la cua i que també el compraves així, juas, juas!... quines coses. Avui, és un honor per a mi presentar-vos aquest llucet que es mossega la cua.
1 kg de llucet fresc i net (amb el cap)
farina
sal
oli per fregir
Variants:
- Es pot fer amb altres peixos similars, com la maira.
Compreu llucet ben fresc. Que us el netegin bé, però sense treure el cap. Li podeu dir al peixater que és per fer-lo mossegant-se la cua.
Aneu amb compte perquè aquestes dentetes punxen molt. Heu d'obrir la boca...
... posar la cua dins i prémer les mandíbules. De seguida quedaran les dents clavades.
Poc a poc els aneu fent tots.
Ara, saleu-los una mica.
Enfarineu-los bé.
Per totes bandes.
I fregiu-ho en oli ben calent.
I ja els tenim.
Com us deia, cal acompanyar-los de pa amb tomàquet.
Quina pinta més maca i quina imatge més entranyable.
És una bona combinació, la del pa amb tomàquet i la carn blanca i suau del lluç.
Però compte amb les espines, eh? sobretot amb els petits de la casa.
Bon Profit!