Quan em proposen de menjar al Gòtic, se’m fa un nus a la gola. Se’m tanca l'estómac. El barri ha anat perdent la seva essència, s’ha turistificat intensament, i molts dels bars i restaurants que hi han plantat em diuen poc o res. Ara bé, quan sento el nom del restaurant Capet la salivera se’m dispara automàticament. Al carrer del Cometa, des d’uns grans finestrals per on s’hi veuen turistes passar amb bicicletes de lloguer, però també la bellesa dels carrers antics del Gòtic, Armando Álvarez executa amb perfecció una carta on fa brillar el producte amb tècnica fina i elaboracions curades. I, a més, ho fa estètic.
Restaurant Capet: execució brillant i fina
El plat de vieires amb amanida de patata, xili groc i gelatina de coriandre és llum, color i sabor. Els complements acompanyen les vieires, suculentes i amb aquell punt dolç que deixa el iode, sense emmascarar-les. Així mateix, el rotllet de col, un clàssic de la carta, va farcit de careta de porc cruixent i llaminera, i duu un toc de maionesa de Chipotle. És un mos contundent en tots els sentits: textura i gust m’arriben al cervell amb la potència d’un asteroide que travessa l'atmosfera superior.
L’arròs amb gamba i plàncton encara arriba més enllà. És un arròs de les profunditats abissals. Obscur, rar i fort. Com menjar una paella en una fossa Marianna. Té tot el gust del mar i encara més, gràcies a la microalga que salseja tot el plat amb un brou espès i salobrós.
Érem en temporada de caça quan vaig passar pel Capet a finals de desembre, i calia comprendre com Álvarez la dominava. El 'tortello' de llebre va ser una resposta més que satisfactòria a aquesta incògnita, amb una salsa del mateix animal, crema de bolets i, donant volum al plat, unes medalles de carpaccio de llom de llebre que em va posar les papil·les a saltironejar. Si hi hagués de trobar un però, minúscul, diria que la pasta del 'tortello' era massa gruixuda, però sé perfectament com costa fer-la gairebé transparent i després treballar-la amb una farsa copiosa com la que duien.
Per postres, fruita. I xocolata. D’una banda, pinya lleugerament fermentada (esperava trobar-hi el caràcter pungent del tepache, però era dolça) amb pa de pessic de coco, que no era gens embafador, i unes làmines de merenga aèries com el núvol en el qual em trobava a hores d'ara del menú, que vam regar amb un xampany André Clouet, que sempre fa el fet. El toc de xocolata va posar-lo les darreres postres, que de fet era una interpretació de les maduixes amb nata molt fresca i ideal per coronar l’àpat: financier de xocolata amb gelat de maduixa i escuma de gintònic, una elaboració molt dels 2000 que vam arribar a veure a tot arreu, fins i tot a dins del mateix gintònic, i que ara, treballada en la seva justa mesura, dona un contrapunt nostàlgic, i desitjablement amarg.
Per tot això i per l’impecable servei de sala, agradable i atenta en el tracte, i per la bona compostura de l’espai dins d’aquest barri on gairebé pots arribar a sentir-te rebutjat, Capet és una aposta segura, tant dins del Gòtic com en tota la ciutat.