Que el Bar Torpedo ja és tota una institució de Barcelona no és cap secret. Potser perquè té uns horaris que s’eixamplen fins ben entrada la nit (fins a les 1:30 h normalment i de dijous a dissabte, fins a les 3 h). Potser pels seus entrepans i hamburgueses. Potser per la cuina contínua. Potser per una de les millors seleccions de vins de tota la ciutat. Potser perquè, aquí dins, hi ha un sentit i una coherència. O potser, més aviat, per tot plegat.
Les seves croquetes de gambes són una cosa suprema i, a qui li agraden les hamburgueses, sempre n’exalten les qualitats de la patty melt i de la burger normal (i si vols un extra de potència, sempre pots escollir la blava, amb formatge blau). Aquí no hi trobareu un entrepà de pernil ibèric, però sí un de mandonguilles, un sandwich de pastrami de llengua o un d’ensaladilla russa i un altre que és la seva versió del clàssic pepito.
Únic en la seva espècie, Juan Luis Pérez, Rafa Peña (restaurant Gresca) i Biel Gavaldà van pensar, un feliç dia d’un desembre de fa 5 anys, d’obrir el bar on els agradaria anar. “No teníem expectatives. Vam fer una cosa per a nosaltres, el que ens va venir de gust. I ens van dir: això que heu muntat, no existeix en cap altra ciutat del món”, explica Pérez. Més tard, René Redzepi va obrir la seva hamburgueseria amb vins naturals, però el Torpedo ho va fer abans.
Al Torpedo no se li veuen les costures, però això no vol dir que sigui un bar on no hi ha un pensament (o molts) que el vertebren. “Aquests criteris surten de molts viatges que vam fer amb en Rafa a la Borgonya, com ara que no hi hagi coberts (ara els entrepans venen tallats) o sommelier. Els dos som uns apassionats dels vins, però sabem que, molts cops, la gent no beu vi perquè se l’ha complicat massa o no està bé de preu. Per això, la nostra carta de vins és autoexplicativa, perquè volem que la gent pugui beure vi, i s’endreça en dues parts per ordre de dificultat: qualsevol pregunta de la primera part de la carta el poden respondre les nostres cambreres i, si algú té dubtes de la segona part de la carta, és perquè potser no ha de triar aquell vi, perquè se li farà massa car, enrevessat o estrany”.
Per aquest mateix motiu i pels horaris amples, hom va pensar que seria un bar d’hostalers per a gent que treballa a l’hostaleria, però avui, qui visita el Torpedo, és un públic ben variat: famílies amb nens els migdies de cap de setmana, cites de Tinder, grups d’amigues que s’entaulen per beure vi, estudiants d’hostaleria, periodistes gastronòmics, amants del vi i, sí, cuiners, sommeliers i personal de sala que pleguen i volen sopar i relaxar-se. “I també, és clar, venen alguns turistes, però som un local de barri i és per això que, durant la pandèmia, vam subsistir”, diu Pérez.
Amics des de fa anys i panys, Pérez (que és informàtic i porta l’administració del bar) i Peña quedaven quan el cuiner acabava el torn de la nit per anar a prendre alguna cosa. “Només trobàvem shawarmes o bars nocturns, però no hi havia allò que ens agrada menjar amb el vi que volem prendre, on no t’haguessis d’entaular i deixar-te una pasta. I així vam pensar que faríem una cosa senzilla, nocturna i que ens agradi”, explica Pérez.
La proposta, fàcilment comprensible per a tothom (qui no entén un entrepà?), parteix dels gustos personals dels tres socis i no obliden la qualitat. “La carn de l’hamburguesa és del mateix carnisser que porta el txuletón al Gresca i l’entrepà de l’albergínia és una versió d’un plat mític del restaurant, l’albergínia lacada. El de mandonguilles el vaig demanar jo perquè quan vaig treballar als EUA m’encantava el del Subway, i el vam versionar. No podia faltar una mica de menuts i, per això, vam incloure el de callos. I al Biel (que és el cap de cuina) se li va ocórrer fer una guatlla arrebossada i fregida, la Kentucky Fried Guatlla. Vam asseure’ns a crear la carta, pensant en què volíem realment, i ja ho vam tenir”.
Ubicat a l’antic Hola Hola, “un bar de l’Eixample, de tota la vida”, el Bar Torpedo ocupa una cantonada magnífica, vidrada i corba, amb un interior que podria recordar a un dinner, però no: “Ens el vam imaginar com si fos una taula de billar o un futbolín”. Comparteix carrer amb llocs icònics de la ciutat, com les cocteleries Dry Martini i Solange i el restaurant Nairod, així com nouvinguts d’èxit com el restaurant Mikan. Potser no hi ha tant de talent (i tan ben avingut) per metre quadrat en tota la ciutat com en aquest punt d’Aribau amb Còrsega.