Si les ressenyes reconeixen la bona feina feta, Cal Bonete en mereix una malgrat que aquest divendres s’acomiadi del barri, de la ja derruïda Colònia Castells, amb un vermut popular. Per què? Perquè 50 anys alimentant a treballadors per un preu mòdic (avui, 12 euros) és tota una gesta (de fet, els celebren aquest dimarts amb una copeta de cava). I no només això: fer-ho amb el tracte de qui et posa un plat a taula a casa, sigui escudella barrejada, pastís de carn, sopa de lletres, ronyons saltats o vedella a la jardinera, necessita que ens posem dempeus i procedim a l’ovació.
Els plats ratllats de tantes cullerades que han rebut, les mateixes rajoles de finals dels 60, les làmpades que ara ja només es troben a antiquaris o a bars nous que es fan els vells, trofeus de competicions esportives dels fills i ampolles antigues de licors als prestatges. Així es presenta Cal Bonete i així tancarà, amb la pissarra al llindar de la porta, que sobresurt una mica de la façana, i t’indica que allà hi trobaràs la teca que et cal. Per descomptat, i per tal que no haguem de tornar a fora a mirar què demanarem, una altra pissarra, presideix la sala com el quadrat de Malevich, on ens hi embadalim una bona estona, saltant de plat en plat, configurant la millor solució a la nostra sagrada gana.
La sala de Cal Bonete era, originàriament, un garatge. Avui, en venda amb el pis de dalt, una llarga barra amb els seus tamborets alts, negres i metàl·lics, d’aquells que fan un soroll tan reconeixible quan els arrosseguem, divideix l’espai gairebé per la meitat. La cuina és al fons i, a l’altra banda, s’estenen unes quantes taules i cadires. La mestressa, en bata, amb l’actitud resolutiva i simpàtica de qui timoneja un restaurant que funciona i acontenta, va portant els plats de dos en dos i l’escena fa l’efecte de ser al menjador de casa d’una família nombrosa on s’hi menja molt bé.
“Fa més de 30 anys, a les 7 del matí, omplíem el colze de la barra de barreja pels obrers que treballaven als voltants”, explica Carmen Montfort, la propietària, que porta 17 anys ocupant-se ella sola de tot plegat. “El meu avi sempre deia que havíem de muntar una granja perquè hi havia molta indústria pels voltants, i ho vam acabar fent allà on ell aparcava el seu camió amb el qual repartia cervesa per tota la ciutat”. Però és per la besàvia que Cal Bonete es diu així: la família, carbonera, rebia aquest sobrenom a l’antic poble de les Corts.
Qualitat, producte i servei. Així defineix Montfort les claus de l’èxit mentre explica diverses anècdotes que fan veure com té la mà trencada de tractar amb proveïdors i clients gràcies a tots aquests anys d’experiència que han fornit la història Cal Bonete, una història que ens cal no oblidar mai, que ens ha d'ancorar al pensament per saber valorar què mengem, com ho mengem i on ho mengem. Perquè haver menjat a Cal Bonete és tenir la prova que, a massa llocs, ens entabanen.
La Colònia, que no va ser creada per allotjar els obrers sinó com a projecte urbanístic de cases barates, va ser anomenada Castells per Manuel Castells i Carles, empresari xaroler del Pallars, que el 1873 comprà la fàbrica de xarols i pells de Josep Bonafont per fer-hi una indústria d’hules i vernissos. Fou la seva vídua qui va projectar la urbanització de la zona que més tard tindria els lloguers més baixos de tota Barcelona i que acolliria obrers de les fàbriques veïnes, catalans, valencians i murcians i, de retruc, el principal nucli anarquista de la ciutat.