Diuen que la gent fa els llocs i els llocs fan la cultura i, en qüestions d’hostaleria, és ben bé veritat. Perquè de bars de vins, a Barcelona, n’hi ha molts (per sort), però jo trobo que cap com la Bodega Solera sap estimular la set de vi. Timonejada per en Guillermo Leal, ell la defineix així: “És una mica com una bodega sempre i també és una mica un bar de vins modern, però allò més important és que volem que sigui un lloc on compartir experiències i gaudir”.
Bodega Solera: un temple per als amants del vi
L’espai té la màgia dels llocs eclèctics: no saps massa bé on has anat a parar, però quan et poses a pensar-ho ja és tard, has quedat atrapat entre les mirades de les dotzenes de retrats dels anys 70 que encaren la barra, pels reflexos de la bola de discoteca, per la Barbie asseguda sobre el transistor o per la veu rogallosa de Camarón de la Isla, que ens hipnotitza als altaveus. O, potser, per moltes de les etiquetes de vins fins que envolten les parets.
Què hi ha a la carta? “Vins honestos, sense maquillatge, fets amb respecte per la terra, tot cercant reflectir el seu lloc i el seu temps, amb diversitat i descobriments i, encara més, amb la intenció de compartir coses noves que arribin a la quantitat més gran de persones possible”, diu Leal, i per entendre’l només cal fer una ullada a la prestatgeria on se sumen una dotzena de vins a copes fenomenals i per a tots els gustos i preus, i sempre amb un parell d’opcions de Xerès.
I per si hi ha cap altre dubte, al fons del local, passades la barra i la contrabarra, el preciós i recollit espai Flores, i tot arribant a les taules baixes, s’hi troba la càmera d’una bodega per on passa el miler de referències de vins de la qual disposa el local. Per a més inri, la Bodega Solera s’ha convertit en temple i refugi de cuiners, sommeliers, personal de sala, periodistes gastronòmics i bevedors de tot tipus de raça i pelatge que busquen a les mans de Leal i el seu equip una resposta líquida que els faci aprendre, meravellar-se i doblegar-se de plaer davant d’una ampolla.
Malauradament, però per sort per molts, aquí no només hi ha vi, sinó també cervesa fresca, ben tirada, munyida d’uns enormes dipòsits que com a mínim fan joc amb els tons verds cerceta i els llautons i cobres que hi ha aquí i allà. Però recomano no deixar-se endur per l’estètica i els mals costums, i capbussar-se de seguida en el vi, que aquí n’hi ha d’abundant per nadar-hi còmodament, amb l’ajuda del personal de La Solera. Perquè de vins no n’hi ha dos d’iguals, però la cervesa és sempre la mateixa, got rere got, i la vida és massa curta per repetir-se en excés.
A La Bodega també s’hi pot menjar. I si jutgem per com es tracten els dos plats més petits de la carta, el variat d’olives i les ametlles fregides, anem molt bé. Hi ha formatges i embotits (“en tenim la mateixa cura i seriositat que amb els vins), i altres tapes fredes com les gildes, l’amanida russa, els seitons al safrà, el tàrtar de tomàquet amb maionesa de Don Manuel i envinagrats casolans (el preferit de Leal). També n’hi ha de calents: a mi m’encanten les mandonguilles de costella amb salsa périgourdine, que es veu que ja són tot un clàssic, com la papada de porc amb pebre verd.
Per si encara fos poc, el flam de la Bodega Solera em faria venir a l’hora de berenar, i l’acompanyaria amb un ranci, un dolç o un vi bullit i, qui sap, potser en acabat m’arrancaria per bulerías al so de la Paquera de Jerez.