Quan la Meridiana s’enfila més enllà de Fabra i Puig, moltes persones tenen la sensació que la ciutat comença a dissoldre's. No poden anar més errades: per sobre d’aquest encreuament d’avingudes, Barcelona segueix sent Barcelona i, de fet, el model de ciutat que necessitem aquí, al barri de Porta, s’hi ha preservat molt bé, tal com demostra l’existència de la Cafeteria Jurnet, on posen a taula un menú rodó cada migdia per només 11,95 €.
L'autèntica essència de la ciutat
Hi he arribat fent un passeig des del Carmel, amb parada prèvia al Jacaranda i a Galette i Pastim, el millor forn de pa del districte Horta-Guinardó. El carrer de Piferrer, on aguanta imbatible l’edifici de la darrera masia de la ciutat, la de Can Verdaguer, aixecada al segle XVI per la família Berenguer Verdaguer i en actiu fins a l’any 2006, quan l’Ajuntament la comprà. La masia contrasta amb els edificis gegantins del centre comercial Can Dragó (que també era una antiga masia) i els grans magatzems, tots a la mateixa illa, cridant a l’uníson (tot i que ja una mica afònics) que són el present modern que buscàvem.
Per acabar-ho d’adobar, pujant Pintor Alsamora, que és on trobem la Cafeteria Jurnet, es voreja un dels laterals de l’enorme cementiri de Sant Andreu, del que veig amb claredat la part posterior d’uns nínxols mentre celebro la vida cullerada rere cullerada de caldo gallec –sembla que ha caigut una paret–, asseguda d'esquena a la tertúlia política de la tele que els parroquians d’aquest bar que es diu cafeteria comenten amb desídia.
El caldo gallec, com tots els bons caldos preuats, em restaura l’ànim i l’energia (ja sabeu que els primers restauradors de restaurants havien començat venent caldo ‘restauratiu’ a peu de carrer?) després de la nit d’aniversari d’un sommelier generós que convidà a xampany als seus bacants. Em diuen que el fan casolà (se m’ocorre preguntar-ho perquè no en soc especialista, i em responen eixutament però sense prendre ofensa) i duu col, mongeta blanca, garró, patata i jo diria que unto, el sagí ranci gallec que és capaç de perfumar una casa i tot allò que hi habiti amb més eficàcia que el millor olíban.
El caldo gallec, com tots els bons caldos preuats, em restaura l’ànim i l’energia
El conjunt és espès, calent i gustós, i em trobo amb l’emoció innocent i feliç d’haver encertat plenament, i m’hi recreo, i veig a un dels propietaris que neteja tot el que es pot netejar, fent anar la baieta per tot arreu però prou lluny de les taules per no traslladar-nos l’olor de detergent, i ho fa també per sobre les tecles de la màquina de tabac, fins que tot queda net com una patena, com el meu plat on abans hi havia caldo.
Un menú com els d'abans
Tot això, els altres primers fan rumiar bé la tria: amanida variada, torrades amb foie-gras o amb xoriço picant, ous al plat amb botifarra negra, croquetes de pollastre i el caldo. I de segon, galtes al forn, filet ibèric, secret de l’àvia, xurrasco de vedella, llom adobat, pit de pollastre, botifarra amb allioli, calamars a la romana i estofat de vedella.
Amb pa, beguda i postres, tot escrit a mà, en un paper dins d’una funda de plàstic, amb les línies fent cursiva i tan pocs miraments per la qüestió gràfica que fins i tot podria dir-se que han creat un nou estil: el menusisme despreocupat. Ara bé, aquí, a què hi hem vingut? A enlluernar-nos la vista o a satisfer la gana? Com que la segona és la resposta correcta, el dia que passem pel MNAC a veure els quadres de l’Onofre Alsamora recordarem aquesta galta al forn amb patates fregides casolanes (i uns tomàquets cirerol que han quedat confitats amb els sucs de la carn) que ara llisca de la mà d’un dels propietaris a la taula i de la taula a la meva mà, i gola avall. De postres, la Lapeira delicada i humida que m’enduc a casa, un flam, un gelat o fruita del temps.
Amb pa, beguda i postres, tot escrit a mà, en un paper dins d’una funda de plàstic, amb les línies fent cursiva i tan pocs miraments per la qüestió gràfica que fins i tot podria dir-se que han creat un nou estil: el menusisme despreocupat
Les menges, les vistes i l’ofici dels de la Cafeteria Jurnet em fan creure, un cop més, que és aquest el model d’hostaleria que necessitem en abundància, del que fa barri, el que és senzill i s’hi presenta com a tal, amb l’orgull de saber que el negoci tira endavant, que saben perfectament què s’hi cou, a la seva cuina i que, encara més, fan a la gent contenta.