Has de confiar molt en la teva cuina, si em fas creuar un passadís de plàstic groc i tolls de color ciment perquè accedeixi al teu restaurant. És com si les obres que ara fa tres anys van fer reviscolar el Restaurant Buenavista, inaugurat el 1918, encara no haguessin arribat a la fi. Quatre passes de txa-txa-txa després, un cop dins, les elucubracions s’aturen: el disseny modernista de Casa de Comidas Buenavista, al bell mig de la Ronda Sant Antoni, és espaterrant. I a més, he aconseguit arribar-hi amb les Adidas Gazelle intactes.
Integrat dins de l’hotel Antiga Casa Buenavista, Casa de Comidas Buenavista, com tots els restaurants amb hostalatge als pisos superiors, et fa posar la mosca darrera l’orella. No en va, els hotels sempre mercadegen amb la síndrome d’Estocolm de qui sap que té el comensal collat i que tornar-lo a entaular no depèn de l'excel·lència: depèn de les nits de la reserva, de si és a mitja pensió, de si és a pensió complerta. La barana llevapors? El xef de Casa de Comidas Buenavista és Marc Roca, propietari del Blau.
Als anys vint —els feliços, no els vostres—, el Restaurant Buenavista oferia, de diumenge a diumenge, un servei de menjar per endur-se anomenat “menja de ric”, on els canelons casolans eren el plat més demandat. En connexió amb el present, Roca ha aconseguit que el caneló de rostit del local sigui un dels plats estrella, guardonat amb el Tapantoni 2022.
És en aquest format d’esmorzar de forquilla on Casa de Comidas Buenavista la remena bé. El capipota, la truita de bacallà al pil-pil i la ventresca amb tomàquet a l’antiga també destaquen dins la carta, i acompanyades de pa de coca de vidre amb tomàquet i oli de Siurana fan molt més que obrir la gana de cara a assaltar la carta i, d’un esmorzar, fer-ne un dinar amb un filet de vedella amb demi-glace i foie poelé micuit.
La carta de vins és extensa, però enfoquem-hi: el Vista i el Buena, dos D.O. Terra Alta, de Batea, que tenen una qualitat-preu bastant cridanera —a dues mil peles el casc. El primer, garnatxa peluda amb garnatxa negra, cupatge 2018/2020. El segon, garnatxa blanca cent per cent. Foteu-vos-en un parell de copes, però no caigueu en el parany de l’ampolla; paga la pena deixar-se un bon racó per a les postres.
Els hotels sempre juguen amb la síndrome d’Estocolm de qui sap que té el comensal collat i que tornar-lo a entaular no depèn de l'excel·lència: depèn de les nits de la reserva
«Merda», fa la persona amb qui comparteixo taula. Acaba de tastar el pastís Alaska amb crumble de llimona i merenga flamejada del restaurant. «Merda, merda, merda», fa, tot mirant el rellotge; el pastís que s’ha demanat és enorme, deliciós —gairebé tant com el flam d’ou i vainilla de Madagascar que acabo d’encetar jo—, i en 30 minuts ha de ser a escola per recollir el seu fill. Menges de ric, ritme de classe treballadora. Que potser no és ben bé això, estar de vacances? Que no érem en un hotel, al cap i a la fi? «Merda». I cullera.