Fa un parell de setmanes vaig aterrar a Palma de Mallorca un divendres cap al migdia. En arribar a l’hotel ja passaven de dos quarts de quatre i la gana es feia notar. Estava entestada a tastar el variat mallorquí i tenia alguns llocs guardats al mapa gràcies als consells de @variatmallorquí, de manera que vaig encaminar-me cap al lloc més proper que encara tenia la cuina oberta: el Celler Sa Premsa.
Com que m’hi vaig adreçar a cegues, mentre m’hi apropava pensava si la ‘premsa’ seria perquè el lloc tindria alguna cosa a veure amb el periodisme, però no. A l’entrada hi ha una premsa i, un cop a dins, una altra coronada amb un cap de boc. Al principi no vaig saber si aquest folklorisme era bo o dolent, i més tard em dirien que Sa Premsa era una mica turístic, però pel que fa a les menges no ho vaig notar. No obstant això, és cert que de tant en tant hi entrava algun turista que tampoc sabia si aquell espai li agradava o no (però per altres motius), alguns giraven cua i a taula no n’hi vaig veure cap, tret de la vallesana que feia anar la vista arreu per després poder escriure’n aquestes línies. De fet, la sala, enorme i diàfana, de sostres alts i bigues de fusta, era plena d’homes de 70 anys o més acabant el porró, de grups d’amics que rondaven els 50 i els 30, i la feien petar animadament, i de famílies. I aquesta varietat d’edats sempre em sembla un bon identificador d’un lloc que és veritablement popular.
Quan em van portar la carta i vaig veure les opcions del menú, i després de preguntar si encara tindria temps de fer un parell de plats, em vaig oblidar que jo havia vingut a tastar aquest gust adquirit que diuen que és el variat mallorquí, on en un mateix platet t’hi posen cullerades de diverses menges, ensaladilla i a sobre mandonguilles i calamars a la romana, un batibull que podria escandalitzar-me fàcilment, però que era aventurada a demanar fins que vaig llegir: “Plats del dia. Sopes Mallorquines”. I això vaig demanar de primer, tot i que em va fer dubtar, per l’alegria de veure’l en carta, el consomé al Xerès, i també l’enigmàtica “sopa de caldo”, perquè d’un enigma no me’n puc estar i volia saber si seria com aquella del Sibèria.
El variat mallorquí: en un mateix platet t’hi posen cullerades de diverses menges, ensaladilla i a sobre mandonguilles i calamars a la romana, un batibull que podria escandalitzar-me fàcilment
Les sopes mallorquines, que són sopades, és a dir, de pa amarat en el caldo, que ha desaparegut completament, em van semblar boníssimes. Duien col i també un sofregit de tomàquet i ceba. Pura senzillesa i gustosa que em va folrar l’estómac de caliu. El segon plat aniria en la mateixa línia humil i em va semblar exquisit i fi com mai ho hauria esperat. Es tractava del famós frit mallorquí, una barreja de menuts de xai (cor, pulmó i fetge) que s’acompanyen de ceba tendra, pebrot vermell, patata, una dosi generosa de pebre negre i un bon manat de fonoll fresc que perfuma el conjunt amorosament.
Per postres vaig demanar el gató i me’l vaig anar cruspint de tornada cap a l’hotel, egoistament, mirant de no deixar caure ni una engruna, assaborint l’ametlla i gaudint de la textura flonja d’aquest pastís que en algun moment va prendre el nom del francès gateaux.