La cultura gastronòmica francesa és envejable. No dic que la seva cuina sigui millor que la nostra perquè aquest debat no té massa sentit, però sí que és cert que entre el públic general hi ha més coneixements sobre els productes i aliments nacionals, i això implica una altra manera de consumir i de menjar. Si sortim al carrer, quantes persones podran anomenar 5 formatges fets aquí? Doncs això.
Els migdies a França tenen una opció gastronòmica senzilla, barata i ràpida, molt convenient per satisfer de forma lleugera i eficaç la gana d’aquelles hores. Es tracta de la fórmula de migdia, que normalment consisteix en un plat verd, d’amanida, crema o verdures a la planxa, i un altre plat més contundent, però no gaire, com una quiche o una crepe, o alguna carn a la graella. El seu menú migdia, tal com el nostre, inclou receptes més elaborades i també unes postres. De restaurants francesos, a Barcelona, no n’hi ha gaires, però podem tastar una fórmula com aquesta, a la creperia bretona Le Pt’y Món per 14 €.
Al bell mig del Passatge de Lluís Pellicer, que conforma uns metres tranquils i serens entre el brunzit del trànsit de la Diagonal i de Muntaner, Le Pt’y Món fa que al carrer es flairi el Maillard de la massa líquida de les seves crepes i galettes torrant-se contra la planxa calenta.
El dia que la visito, tenen: amanida amb fulla de roure, formatge feta, tomàquet sec, oliva negra i nous; crema freda de tomàquet i alfàbrega amb daus de mozzarella; hummus amb cruixent de parmesà; i de segon, galette de sobrassada, mel i ceba cruixent, galette d’espinacs al vapor amb ou i cruixent de cansalada o galette vegana de carabassó, tomàquets confitats i avellanes. Com que som pels volts de Sant Joan, de postres tenen coca, però també un pastís de mousse de xocolata i plàtan o una crepe dolça de llimona i sucre.
Trio l’amanida, que és tot el que puc esperar d’una amanida: verda, amb complements salats que no em facin avorrir la fulla i una vinagreta simple, però efectiva que lliga bé el conjunt i li posa la nota àcida que hi falta. I també la galette d’espinacs, amb formatge emmental i un bon ou al punt que fa de salsa. Aquí, per cert, com que són bretons, de la crepe en diuen 'galette' perquè, de fet, duu farina de blat sarraí, més gustós, més fosc i més cruixent, i sense gluten. A més, fidels a la tradició, ofereixen diverses sidres bretones per acompanyar la galette o, si ho prefereixes, una tria de vins nacionals per copes o ampolla.