A Barcelona no tenim res en contra d’Argentina, ans al contrari, però és cert que odiar cada nova obertura d’un local d’empanades argentines s’ha convertit ja en un tòpic de la ciutat. Es van posar de moda fa uns anys, són pràctiques i portàtils i, algunes, són molt bones, però és ben cert que ja no n’hi cap ni una més. I que tampoc cal. Ara bé, on són els locals de les molt nostrades empanades gallegues? A Gràcia n’acaba d’obrir un i es diu Fame.
La galaicocatalana és una de les connexions gastronòmiques més interessants que ens ha arribat fins als nostres dies de moltes diverses maneres. Una generació de gallecs buscant un futur millor va aterrar a Barcelona i va muntar tot un seguit de bars que van portar el pop a feira, els cachelos, el pernil rostit, la larpeira i d’altres menges a ser tapes comunes de la ciutat. Molts d’aquests bars no han tingut relleu familiar, però es mantenen, força amb les mateixes receptes, gràcies a una generació de la comunitat xinesa barcelonina que n’ha pres les regnes.
Per què hem incorporat l’hàbit de menjar pizza, posem, un cop per setmana, i no pas un tall d’empanada gallega
Ara, a casa nostra, tenim tradició en llocs com al restaurant Escairón i innovació com a Taberna Noroeste, i fins i tot botigues farcides de bon producte gallec, com Ego Galego. Són, precisament, les seves fundadores les que han posat els neons llampants de Fame a la petita placeta que fan el carrer de Sant Lluís, Alegre de Dalt i Pi i Maragall. La modernitat i la tradició s’asseuen als bancs davant de FAME a fer una empanada com cal.
A Fame hi ha varietat pels omnívors i també pels vegans. Ara que és temporada, tasto la de bonítol i pebrot, i també em decanto per la de pernil rostit. Totes dues són gustoses per dins i per fora: sovint, potser hem menjat empanada gallega amb una massa insulsa i aquest no és el cas en absolut. Mentre les menjo, penso per què hem incorporat l’hàbit de menjar pizza, posem, un cop per setmana, i no pas un tall d’empanada gallega. Potser ara que ha arribat Fame a la ciutat, es gira la truita i la tradició canvia! I també, confesso, rumio en celebracions on pugui fer-me amb totes les empanades per compartir-les i tastar-les totes.
Però les opcions no s’acaben aquí, sinó que s’allarguen fins a arribar gairebé a la dotzena, amb combinacions com el pollastre i els xampinyons, el bacallà amb panses, el raxo amb bolets, la zorza amb formatge Arzúa, el churrasco o la col verda amb cansalada i xoriço. El pisto de verdures i els calçots amb romesco són les propostes veganes.
Cada porció, generosa com per satisfer la gana d’una nit d’agost, va dels 7,75 € fins als 9,95 €, i s’embolica en una petita safata per tal que te la puguis endur còmodament o menjar-la al moment. Es pot acompanyar d’un tall de pastís del famós Jon Cake, elaborats amb formatges gallecs, i de begudes sense, com ara un dels refrescos de Caravelle, una Fritz-Kola o una kombutxa.