Salmorejo amb ou i pernil
Amanida de llenties al curry amb menta
Corvall a la provençal amb espinacs i carbassó i pesto d’avellanes i ametlles
Galtes amb albercocs
Paraguais al forn amb chantilly
Mousse cuita de xocolata
Llegir el menú anterior rematat per un 14,90 € fa venir salivera i ganes de menjar-lo sencer. A l’Amaica (c/Bertran i Serra, 11), on ens regalen aquesta joia de menú migdia, és possible: per 1,60 € més et pots coronar amb teca fina gràcies a l’opció degustació, un bon tast de tots els plats del dia. I si t’hi passes per la nit, et rebrà una carta amb coses com un cabdell d’enciam fregit a l’estil Kentucky, amb salsa ranch i anxova; una albergínia al vapor amb miso caramelitzat, bolets i formatge Emmental; el conill amb escabetx sobre rostit de patata; el bunyol de bacallà amb massa de donut; el seitó a la romana amb mantega de ‘nduja o la tarta de tomàquet amb chantilly d’alfàbrega, entre d’altres. Som-hi?
👨🍳 Descobrim els millors espaguetis al nou restaurant italià de moda de Barcelona | VÍDEO
Obert el 5 d’octubre de 2020, l’Amaica pren el seu nom d’hamaika, "onze" en euskera, el número del carrer on s’enfunden els davantals a la cuina i a la sala Carlos Salvador, Nicolás Giménez de Parga i Oriol Ramos, i simbolitza l’abundància que el restaurant, verdaderament, representa.
Salvador, de 33 anys, obrí el 5 d’octubre de 2020 en aquest carrer tranquil del Sant Gervasi que sembla aquell poble que un dia fou. Per comprovar-ho només cal asseure’s a la terrassa de l’Amaica, una nit d’estiu o un migdia de primavera, amb la sentor de les flors que s’obren per refrescar-se, igual que tu quan hi arribes i demanes l’aigua i el vi que prendràs mentre corre una brisa suau, menges delerosament i comprens per què et sents tan bé: perquè a l’Amaica ho fan molt bé.
“Hi posem esforç a la cuina i a la sala”, explica Salvador amb tot a punt pel torn del migdia, mentre el telèfon del restaurant no para de sonar. “Intento donar un menjar i un servei com un restaurant d’alta gama, però a un preu assolible. Em costa ser empresari, però és fonamental per a que tot surti bé fer números a diari, revisar les factures, saber on van els teus diners”. El cuiner coneix bé els restaurants d’alta cuina: va passar per Mugaritz, per l’Alkimia, pel Gresca, i va ser El Suquet de l’Almirall on va ancorar quan la vida va canviar de rumb. “Havia estudiat el batxillerat artístic i estava cursant disseny gràfic, i sempre havia pensat que la meva vida seria això. Ho vaig deixar per la cuina i la primera va ser la del Manel i el Quim Marquès (família de la meva parella), de qui vaig aprendre moltíssim”. Del passat artístic se’n destil·la quelcom, a l’Amica, i dels anys al País Basc en va extreure la rigurositat i el qüestionament d’absolutament tot, però en trobar a faltar una cuina més del guisat, al cap se li va anar coent la idea d’obrir un restaurant amb segell propi.
Preguntat per com s’ho fa, per donar aquest menú que és un terratrèmol, i a aquest preu, contesta com contestaria la meva mare, la meva àvia o qualsevol persona que hagi hagut de cuinar a diari i humilment: “jugo sempre amb el producte de temporada i apreto als proveïdors per saber què és bo avui i m’esforço per trobar bons preus. Però també m’apreto a mi mateix: sóc jo el que fa el menú i les meves hores, de vegades, es cobren millor o pitjor depèn del dia –però la resta de l’equip sempre (sempre!) les cobra”. Destaca que va viure l’època on es treballava per amor a l’art pels altres, “però que tot això està canviant, ja ha canviat en certa manera i ha de canviar més”.
Diu Salvador que les idees primigènies han anat canviat. “Quan obres, en tens moltes, però de vegades són fumades i has de recular. I, d’altra banda, potser has de fer coses que abans t’hi negaves en rotund. Jo no volia fer croquetes ni ensaladilla, però la gent les demana i les fem bastant bones. I el mateix amb el verdejo. Jo només et vull donar el que jo voldria menjar a casa meva però, al final, t’abaixes del carro perquè malgrat que el client no sempre té la raó, ell és el que demana i el que paga”.
D’entre totes aquestes idees, Salvador n’ha impulsat moltes i n’hi ha una que brilla cada últim divendres de mes. L’ha anomenada Amaica/Casa Gomorra, una vetllada compartida en una taula comuna de 14 on s’hi menja el menú estacional, amb punts més arriscats i més elegants, que haurà pensat el cuiner. “I qui sap si la temporada vinent farem alguna festa que s’allargui”, deixa caure.