"Cada cop que queda un local buit a Poblenou fem apostes amb la família. I acaba sent un lloc de caffe latte, fusta clara i brunch". Això deia la periodista Alba Riera, fa uns dies, al 'Bàsics BTV'. Jo, que no tinc res en contra dels lattes ben fets, perquè si hi ha un mal en aquest país, a banda de l’hegemonia de la cervesa industrial, és el mal cafè, sí que m’irrita la qüestió 'brunchera': sempre la mateixa oferta, a Berlín o a Barcelona, desvestida de tota ànima, sense l’essència d’allò que fa un àpat, un àpat real.
És per tot això que sortint d’una reunió al Poblenou vaig enfilar cap al bar-restaurant Siberia. Ara quedaria molt bé dir que era un dia molt fred i al Siberia, paradoxalment, em van escalfar el cor amb les seves menges, però aquesta darrera setmana hem tingut un clima més aviat primaveral a la ciutat, amb uns quants reguitzells de pluja inclosos. Tot i això, vaig optar per fer un primer que sempre veig escrit de maneres diferents, i que em sembla una endevinalla: sopa de caldo. ¿O caldo de sopa? Era plena de gust i d’escalfor, amb aquella pasta en forma de llavors que no és pas al dente, però és igual, perquè qui en aquest país ha menjat sopa de lletres o de fideus al dente, ¿oi? Ningú.
També hi havia amanida verda, pèsols amb patata, macarrons a la bolonyesa i un ‘guisadillo de patatas con pulpo’ que em va cridar tant l’atenció que vaig decidir que aquest primer fos el meu segon. Si no, hauria triat les galtes al forn, un imperdible del menú del dia, el filet Siberia, que encara haig de descobrir com el fan, o les sardines a la planxa, tot i que vaig veure passar uns talls formosos de lluç que em van crear una necessitat de sopar peix aquella mateixa nit.
Sí que m’irrita la qüestió 'brunchera': sempre la mateixa oferta, a Berlín o a Barcelona, desvestida de tota ànima, sense l’essència d’allò que fa un àpat, un àpat real
Precisament, aquells talls arribaven a la taula d’un home que dinava sol amb la seva armilla Helly Hansen i unes hivernals sabates d’ant, just al costat d’una taula de quatre treballadors amb uniforme reflectant i mans rebotides per l’esforç diari. A la taula del davant, algú anava omplint-se la copa, ara d’una ampolla de Cardhu que ara contenia vi, ara de la gasosa, amb un ritme que només comprenia ell. I sota les meves mans, el mantell del bar, amb el seu esplèndid logo glaçat i dos anuncis: de compra i venda de ferralla i d’instal·ladors de portes d’alumini.
Aquestes coses les vaig veient en el poc temps que va passar entre que vaig seure i va arribar el primer plat, perquè al Siberia el servei és ràpid, eficaç i familiar, un trio de valors que no és fàcil dur a terme alhora, però que aquí aconsegueixen sense despentinar-se. Quan arribava l’anhelat 'guisadillo' a taula, en una cassoleta metàl·lica i una mica escantonada, que em recordava a les antigues olles de peltre, ara fetes famoses arreu gràcies a l’èxit de la gastronomia mexicana, la sala s’havia omplert, però la remor dels comensals no eixordava, sinó que em tranquil·litzava en una mena d’ASMR de bar.
Les patates, a grans daus, enfosquides pels colors del pop o popet, tallat a parts menudes, tenien tot el gust del cefalòpode que ens hem avorrit de veure a la brasa i al costat d’un parmentier de patata, i d’un bon sofregit de ceba i all, pilar d’un guisat com aquest. Vaig pensar en la cassola de patates amb cananes que sovint feia la meva mare els diumenges, “per no fer sempre arròs”, deia, i que podria haver sortit de qualsevol barca de mariners, malgrat que ella mai hi hagués posat un peu.
De postres vaig triar flam, i em vaig equivocar, perquè els flams em deceben sempre si no són molt bons, però és difícil fer un flam bestial per un menú del dia competitiu, a 13 € amb beguda inclosa, que lluita contra les diverses banalitats gastronòmiques que proliferen per El Poblenou. Hauria d’haver triat una peça de fruita, però em va poder la gola.