De què parlem quan parlem de cuina casolana en un restaurant? Evidentment, un restaurant és un negoci i, com a tal, es pressuposa una certa professionalitat que l’allunya d’allò que cuinem a casa, que seria la seva definició més literal. Ara bé, no seré jo qui defensi una cuina canònica i acadèmica: prefereixo la varietat i les variacions, que no tenen res a veure amb les errades. La cuina dita casolana i feta en un restaurant s’aproxima al receptari que s’ha executat a casa tradicionalment, sigui una tradició llarga o una tendència curta que s’ha incrustat amb força, ens agradi o no, com ara plantar una llesca de formatge de cabra al mig de l’amanida, per exemple.
Però quan arribem a un lloc de menú del dia que respira història, estem preparats per trobar-nos amb aquell estil de cuina que ens recorda al de casa i que, de fet, ens fa sentir com a casa. Ho fan les menges i ho fa el personal que hi treballa, la parròquia i fins i tot l’interiorisme planer i senzill, anodí, diria algú, però funcional i efectiu. I el restaurnat Baixa Limia és un d’aquests llocs.
Baixa Limia es refereix a una comarca de Galícia, en concret, al sud-oest de la província d’Ourense, a la frontera amb Portugal. Però la Baixa Limia de Barcelona és un bar de barri, obert tot el dia, fent una funció de servei públic important al carrer de Sant Antoni Marià Claret amb Espronceda, a l’extrem del barri de Navas, a tocar de La Sagrera, a l’altra banda de l’avinguda Meridiana.
Per 14 euros, el menú del migdia del Baixa Limia presenta sis opcions de primers i sis de segons. El dijous, paella mixta, i des que s'intensifica el fred, caldo gallec, més claret que l’habitual, amb pebre vermell, mongeta blanca i patata. També una crema de verdures calentona, que ve de gust, i algun clàssic de bar, com l’ensaladilla russa, una tapa que quan és bona desitjaries que fos un entrant, com aquí.
La proteïna arriba de segon en forma de peix del dia, salsitxes amb ceba, gulash de garrinet, lacón amb cachelos o uns senzills, però eficients, pollastre al forn o bistec a la planxa. Qui tindria massa dubte en triar els plats d’aquest menú? Aquí rau una de les virtuts del bon menú del dia: condensar una proposta que sigui fàcil d’escollir per tal de fer via, que ja són dos quarts de dues i cal tornar a la feina.
Les postres arriben cantades i categoritzades: les postres casolanes, on hi ha arròs amb llet, natilles, profiterols, i d’altres, i les que no ho són, com ara gelats. Les natilles fan el fet de donar el toc dolç per acabar l’àpat, un costum antic que és difícil d’espolsar-se.