“Què tal, carinyet?”, em pregunta en Carlos mentre faig la tercera mossegada al fetge de vedella que m’ha cuinat fa un moment a la planxa de la barra. “T’hi poso all i julivert?”, em deia fa uns moments. Soc al bar l’Agustín, famós enclavament del Raval pels seus esmorzars de forquilla i els seus menús de migdia bons, bonics, barats i ràpids: per 13 euros fas un primer, un segon, unes postres i una beguda.
Bar Bodega Agustín: un exemple d'ànima autèntica
El tall de fetge, fet al punt, acompanyat de patates fregides, tallades a mà i fetes a casa, amb la salseta fina d’all i julivert, em sembla el millor miracle per guarir-me aquesta gana que s’ha estat cuinant més del compte per culpa d’una reunió que s’ha allargat massa. “Aquí et deixo la sal, per si n’hi falta. I si vols et porto oli i vinagre”, m’ha dit quan m’ha portat el primer plat, un gaspatxo que potser és el millor gaspatxo que he pres a Barcelona, amb un toc de salmorejo. “L’he deixat reposar, que és quan està millor”, m’explica.
Des que he entrat no sé si soc a un bar de Barcelona o al menjador dels meus tiets, en aquesta cantonada ravalera coronada per un rètol que concentra totes les morfologies de l’hostaleria: bar, cafè, bodega, i un gotim de raïm. Hi he arribat més aviat tard i a les taules he trobat la natura morta que han generat els comensals anteriors: un petricó de vi buit, una ampolla de gasosa, un gelat acabat, un cigaló consumit.
Però encara hi ha un grup de sis homes que, segons escolto, treballen a la construcció, i un parell al meu costat que no endevino a saber què fan, però un d’ells es diu Ole. “Com l’Oleguer Preses”, diu el Carlos, “que va ser el primer jugador que va dir que no aniria a jugar a la selecció espanyola”.
M'adono que el Carlos, que després parla de mel amb el grup d’homes, de la importància de les abelles pel món (“sense abelles, hem begut oli”) i que acaba dient alguna cosa sobre la fil·loxera, té una manera de ser al bar que fa el bar. Això ho recordo també d’en Pep Forés, de la Bodega Carol, que va morir fa uns mesos (ep, però la Carol segueix activa amb el relleu potent de la Fátima).
Penso si és la manera de moure’s per la sala, si el fet de portar el drap penjant o que el menú sempre sigui cantat o de calçar ja la cinquantena, i sí, però encara hi ha una cosa més important: la manera de prestar atenció al comensal, de fer-ho en el moment just, de saber-li la mida i d’aplicar-li el to adequat a cadascú. És una mena de coneixement de la vida i de les persones que em sembla un tresor a protegir. Ara bé, aquest tarannà no s’aguantaria dret si no fos pels fonaments que la Montse posa a la cuina, el tàndem del taverner, que prepara els bons guisats que es flairen a peu de carrer.
Acabo amb un iogurt senzill adobat amb una cullerada generosa de mel que recull la germana d’en Carlos. “Som d’un poble de Terol a prop de Castelló, i la meva germana va movent les abelles segons l’època de l’any per tal que s’alimentin. Ara les baixa cap als tarongers i, al final, fan una mel de mil flors”. Surto volant jo mateixa, com una abella, carrer Ferlandina avall, per escriure aquesta ressenya d’un imperdible del Raval que esperem que duri anys i panys amb la persiana aixecada.