A la vida, com en els mapes, hi ha carreteres principals i carreteres secundàries. Si es trien les segones, sovint tot és més lent, feixuc i segurament complicat, però també més autèntic. Ho pensava fa pocs dies conduint per la comarcal BV-2428, prop de Sant Pau d'Ordal, mentre anava a vint per hora darrere un tractor i, armat de paciència, vaig recordar que conduir amb segona una tarda d'agost per la carretera més bucòlica del Penedès és més poètic que anar amb moto pel carrer Aragó de Barcelona i enganxar tretze semàfors seguits en verd. Sí, hi ha una època de l'any en la qual les carreteres secundàries del Penedès s'omplen de tractors veremant, conductors desesperats volent fer avançaments i ciclistes aficionats que senten olor de most a cada pedalada. És la mateixa època de l'any en què, en escassos trenta-cinc minuts i per una carretera principal com és la N-340, qualsevol persona, fins i tot tu, pot passar d'estar a un semàfor del carrer Aragó a gandulejar sota un arbre amb una copa de vi a les mans i la certesa que el jardí de les delícies no és cap quadre d'El Bosch exposat al Prado, sinó una masia ubicada en una carretera secundària al bell mig de Subirats i de la qual agrairàs haver conegut el nom: Albet i Noya.
Una vil·la al Penedès
Un dels llibres més venuts aquest estiu, segons diuen les llistes oficials, és Una vil·la a Florència de William Somerset Maugham, un d'aquests Petits Plaers –una col·lecció editorial que també camina per carreteres secundàries- editats per Viena Edicions amb una coberta més afruitada que un vi blanc de Malvasia de Sitges, una trama que traspua llum, tensió i passió i, sobretot, un concepte tan suggeridor com "jardí de les delícies": vil·la a Florència. Pel que es veu, els catalans, que som grans lectors i millors idealistes, ens hem llençat lògicament en massa a comprar el llibre per viure aquest estiu florentí en una casa senyorial amb vista al Duomo de Santa Maria del Fiore, somiant fer real allò que les restriccions per la Covid-19 o el nostre compte corrent segurament ens impedeixen viure. Com que passar les vacances en una vil·la a la Toscana és una quimera pròpia de la ciència-ficció, sempre és agradable descobrir que gaudir-les en una vil·la al Penedès és cent per cent real, per molt que només sigui durant unes hores al dia.
La finca Can Vendrell de la Codina, on s'ubica el celler Albet i Noya, és una bodega en la qual ara mateix, mentre llegeixes aquestes ratlles, deuen estar treballant en la verema 2021. Tanmateix, també és una vil·la de novel·la, un jardí de les delícies sense taula lateral de l'infern i un wine bar que en aquests instants, mentre ressegueixes aquesta paraula, potser és ple de persones com tu gaudint del dolce far niente de beure bon vi en un entorn immillorable i, a més, a un preu fabulosament raonable. Igual com passa amb el poder suggeridor de títols com Una vil·la a Florència o El jardí de les delícies, en l'era d'internet la suggestió de les imatges a les xarxes socials o les revistes de tendències és clau per la gent que obre un bar d'ambient i vol tenir-lo ple, però també en aquest aspecte el wine bar d'Albet i Noya transita per carreteres secundàries. Per començar, no és pròpiament un wine bar, sinó el jardí familiar dels Albet; per continuar, no s'hi pot anar els vespres, sinó únicament cada migdia del món; i per acabar, no s'anuncia enlloc amb fotografies postisses a les xarxes on joves enamorats, més maquillats que Carmen de Mairena i sempre amb un somriure Profident, brinden amb copes de vi que costen un 50% del preu de l'ampolla sencera.
Un celler de trajectòria alternativa
Les dues maneres més senzilles de descobrir el wine bar situat a Can Vendrell de la Codina són perdent-se per una carretera comarcal o tenint sensibilitat vinícola, coneixent ja d'abans la trajectòria d'Albet i Noya i, per tant, sabent que un dels cellers més prestigiosos del Penedès permet escarxofar-se al jardí dels propietaris per degustar bon vi. Com si fóssim a casa els sogres, vaja, però canviant els sogres per la família Albet, habitants de la finca des de 1903. Després, fa més quatre dècades, el celler va ser pioner al Penedès en vinyes i vins ecològics. Fa cinc anys, va presentar el projecte VRIAACC basat en l'estudi i recerca científica de varietats vinícoles creuades per tal de resistir el canvi climàtic. Enguany, en un pas més a favor de les energies netes i renovables, la verema ha començat amb la culminació d'una coberta de 130 plaques solars al celler. Que Albet i Noya és un jardí de les delícies perdut a tocar de la N-340 és una obvietat, doncs. Que és un celler que ja fa anys va entendre que el futur de la viticultura respectuosa amb l'entorn és transitar per les carreteres secundàries del sector, també.
En aquests temps en què les paraules "ecologia", "sostenibilitat" o "quilòmetre zero" comencen a estar més gastades que una goma Milan d'esborrar, ser respectuós amb l'entorn vol dir estimar la terra d'on ets i la natura que t'envolta, però també ser honest amb aquells que et visiten. La carta de la vinateria Albet i Noya no només és de quilòmetre zero, sinó que ho és de centímetre zero pel que fa als vins: els aperitius són tots provinents dels Països Catalans, des de les olives fins al formatge vegà, el fuet o les patates, i evidentment tots els vins són de la casa, per tant, provenen del celler ubicat a poques passes de la taula des d'on pots degustar ampolles que valen 32€, 48€ o 62€ pel mòdic preu de 3€ o 4€ la copa.
Suposo que, com a bona persona amb el Carnet Hedonista, llegint això t'ha agafat gana o set, oi? Doncs res, ja anem acabant. Això sí, si permets el consell d'un servidor, ja que has arribat aquí per carreteres secundàries, et recomano que t'atreveixis amb els dos vins més singulars del celler, elaborats amb l'enginy de qui sent passió per la curiositat: el Marina Rion 2020 i el Belat 2012, un blanc i un negre respectivament, tots dos elaborats amb varietats ancestrals recuperades que durant molts anys van estar amagades sota el vel de la història i que, igual que l'ancestral Efecte, construeixen una constel·lació de vins majestuosament interessant. Segurament, digna d'un migdia de novel·la en un jardí de les delícies. De ben segur, digna de qui sap que, des de sempre, és als marges on radica la bellesa de la vida.