En els darrers anys un altre concepte de restauració ha fructificat a la ciutat. Es tracta d’espais amb aspecte de bar i carta de restaurant, amb una certa informalitat en l’estètica i la manera de fer, però, al mateix temps, amb el denominador comú de posar esforç en tenir cura dels detalls i de desenvolupar plats amb una certa complexitat que volen marquen la diferència. Els nous bars de tapes van en retrocés, els antics són més valorats que mai, de restaurants de tiquet alt se n’obren pocs i el triomf és per aquests espais propers als moderns bistrots parisencs. El restaurant Mesa Lobo, a l'Antiga Esquerra de l’Eixample, és un exemple d’això darrer, i té un bon toc d’afrancesament.
Mesa Lobo: bon menjar i bon servei en un bon ambient
Pablo Arnal, cap de sala, parla dels tres pilars de Mesa Lobo: “El producte d’aquí, que és un dels millors del món, la tècnica francesa, que és la que més ha sabut elevar el producte, i el tractament nòrdic de les verdures, que dona la mateixa importància a una flor que a una proteïna animal”. Arnal explica que l’oferta gastronòmica de la ciutat està canviant a causa d’un relleu generacional: “Els restaurants que obren ara tenen en compte tots els detalls”. Ells aposten per oferir “un bon menjar i un bon servei en un bon ambient i amb una relació qualitat–preu correcta”.
El llobarro curat amb festucs i una emulsió de festuc i toc d’ají mirasol és un plat que combina la frescor d’aquest peix blau i greixós que no ha tocat el foc amb la cremositat de la salsa. Però la cosa no anirà només de crus. A Mesa Lobo són de fer anar la brasa i es nota en plats com la coliflor amb mantega torrada i api o els bimi amanits, que ens recomanen en lloc de la mongeta tendra a la marsellesa, amb mongeta plana i rodona, xicoira, mizuna, aburi, ou poché, parmentier, cerfull, oli, sal i sansho, que se’ls ha acabat.
Per començar, altres opcions, de les més lleugeres a les més contundents deixen entreveure el gust per aportar originalitat a la proposta: l’entrepà nòrdic a la brasa, el topinambur amb praliné de cacauet torrat, l’ou fregit amb bife i cigró Pedrosillano o la terrina de carxofa, cansalada italiana i formatge Comté, que demanem, i que sembla un entrant gustós i satisfactori.
A la carta indiquen que si algú vol un plat de cullera, com el pote de grelos o la sopa de ceba amb milfulls, que preguntem a en Pablo, al qui trobem atenent la sala amb simpatia, caliu i eficiència. Ells mateixos ens indicaran si fem curt o llarg de plats, essent el criteri principal el de triar, per a dues persones, uns quatre o cinc plats.
Pel que fa a peixos, us podeu decantar per un clàssic llenguado a la Meunière, el rap de costa a la salsa beurre blanc, a base de mantega, o els talls de corball a la brasa, amb una emulsió dels seus sucs. Les carns ens esperen en forma de lletons, amb l’acompanyament habitual de parmentier i envinagrats, el tall Chateaubriand a la salsa cafè de París, la guatlla de Bresse desossada a la cocotte o el filet de carn de vedella empanat i fregit.
De postres, triem el pastís de llimona, lleuger, cítric i refrescant, amb un punt vintage que encaixa amb la proposta gastronòmica del restaurant, nom que en Pablo Arnal i l’Òscar Àlvarez donaven a les taules vips. La d’aquí, que no s’anuncia, és, al mateix temps, allò que avui coneixem com a taula del xef, a tocar de la finestra de la cuina.
La sala allargada de Mesa Lobo, típica dels locals d’hostaleria de la ciutat, s’obre en una gran vidriera a peu de carrer que deixa veure un interior de taules amb mantell, clientela i equip joves. Oberts al migdia i al vespre des de les 19 h, el restaurant canvia de vestit entrada la nit, cap a les 21 h: les llums s’atenuen, el so de la música s’apuja (i el de les veus dels clients).