Necessitem bafarades d'aire fresc. Estils renovats, plats nous que no coneixíem i llocs de tota la vida que estaven bé, però que demanaven una insuflació nova de tot: decoració, carta, essència i, en definitiva, menjar per tornar a seduir el públic. És el cas del c/ Enric Granados, 86, on hi havia el Salvaje, fins fa pocs mesos. Al cor de l'Antiga Esquerra de l'Eixample trobem, des de fa pocs dies, el restaurant Gloria Osteria, del qual se'n parlarà molt —i positivament— en poques setmanes.
El nou restaurant de l'Eixample que captiva amb uns plats i un espai elegants
Elegància i harmonia. És travessar la porta i sentir-te empès per una esveltesa descomunal. La barra brillant i farcida d'ampolles divideix l'espai en dues parts. A mà esquerra i al davant dels finestrals d'Enric Granados hi ha una sala, amb unes taules, butaques i sofàs atractius i ple d'elements decoratius inversemblants, que serà un preludi de beures i entrants abans de traslladar-se al menjador —de dues plantes—. Acompanyat de bona música i amb el romanticisme en plena esplendor, és un moment reposat on gaudir d'una vesprada barcelonina única.
Si creuem la barra llarga ens plantem a un menjador gegant. La raó és que sumant tot l'espai, segons m'expliquen, parlaríem d'uns mil metres quadrats de restaurant. Molt més d'un centenar de comensals alhora servits per una plantilla que frega els 100 treballadors. Una bona part d'aquests s'ubiquen a la cuina, exposada a mà esquerra del menjador i oberta al públic, punt sempre a favor i que parla meravelles del Gloria Osteria.
Endinsant-nos en una carta moderna i amb tocs d'autor, que fusiona la cuina italiana, principalment, amb tocs de la catalana, comencem amb un milfulles de patates amb tàrtar de llobarro marinat en polpa de cranc i pols d'olives Taggiasche. En un restaurant amb essència del país de la bota, no podia faltar, per descomptat, un tonno tonnato sorprenent, amb subtils talls de tonyina crua Balfegó, crema de tonyina, tàperes i salsa de soja.
Rematem els antipasti amb una dupla exigent i notable amb el wagyu e caviale, un mos de brioix casolà, crema de bolets, llesques de wagyu espanyol i caviar. Una presentació impressionant, fina, delicada i meticulosa que es trasllada en boca en un món ple de sabors i matisos fascinants. Ho acabem amb la bomba de burrata de 250 g de Puglia, amb tàrtar de tomàquet i anxoves de Rías gallegues.
Què seria d'un restaurant italià sense la pasta? És clar que a Gloria Osteria hi té cabuda, de fet, protagonisme, amb opcions suculentes i variades. En aquest, però, en recomano un parell que respiren l'alt nivell del restaurant. Primerament, els casoncelli fets a mà, farcit de llamàntol, gambes i bisque, saltats en beurre blanc i amb un tàrtar de gambes fresques. Altrament, pots demanar els ravioli farcits d'ossobuco a la milanesa, jus de viande i salsa de safrà.
I si hi ha plats de pasta, també hi ha pizzes. Pizzes gurmet, ben grossos, amb massa quasi fina, cruixent i alveolada. Parlaré de les dues que tasto jo: la santa margarita i la gamberi rossi e pistacchio. La primera clàssica amb búfala fumada, tomàquet San Marzano, datterini confitats amb all i oli i parmesà curat durant 36 mesos i alfàbrega fresca. Quin avorriment si totes fossin clàssics, no? Per sort, el factor sorpresa, insisteixo, és constant i prova d'això és l'altra pizza farcida de carpaccio de gambes vermelles amb festucs trossejats, sobre una base de nata agra, mozzarella fior di latte, i un toc final espatarrant de llimona.
Previ a les postres, que ja anticipo que no descriuré per la seva abundància i fantasia de gustos —i que no tot s'ha de donar mastegat—, arriben els segons plats. A parer meu, no ressalten tant com tot el que he descrit fins ara; tanmateix, no deixen de ser bones opcions si sou força colla i s'opta per compartir, la meva opció preferida. Un filet de vaca amb fake foie gras banyat en el seu propi suc, salsa de vi negre, trufa fresca de temporada i verdures a la planxa. O bé, anant al mar, un turbot de dimensions considerables a la graella servit amb salsa pil-pil.