Em sembla estrany que Barcelona encara no estigui agermanada amb Nàpols. O amb qualsevol altra ciutat italiana. Perquè, aquí, a cada barri hi tenim una botiga de productes italians i, com a poc, una pizzeria. L’arribada de la comunitat italiana, nombrosa en els darrers anys, ha elevat el nivell de l’hostaleria en general i, per descomptat, de la cuina italiana de la ciutat. En tenim exemples en llocs com l’Agreste, Ferribottu o per la tirallonga de bons entrepans farcits de mozzarella, mortadel·la, ndjua i d’altres delícies que se succeeixen a tort i a dret.
Ara bé: trobar bona pizza un cop fora de Barcelona és una tasca difícil. Per sort, els vallesans estan d’enhorabona perquè Calvari Pizza, a Ripollet, satisfarà qualsevol antull indomable de pizza deliciosa. Al capdamunt del carrer del Calvari, al centre de Ripollet, Calvari Pizza és una pizzeria petita d’on surten pizzes molt grans des de fa més de 2 anys. L’espai és reduït, i si bé pots menjar la pizza escollida en una de les barres o contrabarres, assegut en un tamboret, o fins i tot al banc que hi ha fora, la majoria de clients fan la seva comanda a través de la web i s’enduen una bona columna de capses de pizza fumejants cap a casa.
És més, en l’estona que esperava la meva primera pizza i, després, la segona (no me’n vaig poder estar), van arribar mitja dotzena de cotxes que aparcaven uns instants al carrer per passar a recollir la seva margarita, quatre formatges o quatre estacions, ragù, prosciutto e funghi i, també, la Calvari (amb tomàquet cirerol, burrata, pernil de Parma, crema de parmesà i ruca) o la Spianata (pepperoni picant, n’duja, tomàquet rostit, salsa de tomàquet i fiordilatte).
En el meu cas, vaig demanar una margarita (al mòdic preu de 5,50 €), d’un format al voltant dels 25 cm, ideal per a una sola persona, de massa gustosa i flonja, molt ben cuinada i idealment assaonada amb ni poc ni molts ingredients per sobre: es deixava agafar bé sense que tot l’embalum llisqués avall i, encara més important, la mossegada era perfecta, amb la proporció justa entre salsa de tomàquet, mozzarella i alfàbrega.
I malgrat la cua que s’havia format, en vaig encarregar una altra, la quatre formatges (7,80 €), i vaig esperar amb delit, tot veient com l’Héctor, el pizzaiuolo, que va formar-se a Nàpols, feia voleiar la massa per l’aire, i l’estirava amb cura al marbre, passant-la lleugerament per una sèmola fina que acaba de fer-la més cruixent. L’espera no va ser en va: altra vegada va arribar davant meu una pizza perfecta en tots els sentits: gust de la massa, ràtio entre ingredients i entre ingredients i massa, textura i mida.
Hi tornaré per tastar el tiramisú, de factura casolana, per tornar a demanar la margarita i la quatre formatges o qualsevol altra, i per seguir fent-la petar amb la Karen, que juntament amb el pizzaiuolo creen un ambient amical i relaxat irrepetible.