Dijous 23 de maig, a la panoràmica sala Mirador del CCCB es va presentar un nou segell editorial, Tres Portals, dedicat a la literatura sapiencial. Un dels primers llibres que publiquen és un petit tractat deliciós, La tradició de les llàgrimes, de Jean-Paul Iommi-Amunatégui. L'autor tria i remena textos de Ramon Llull, Joan Lluís Vives, Santa Teresa de Jesús o Màlevitx buscant rastres del regalim salat que tant ens caracteritza. El 1932 el poeta argentí Oliverio Girondo publica Espantapájaros, i el poema 18 és ja un clàssic sobre el plor que comença així: Llorar a lágrima viva / Llorar a chorros. / Llorar la digestión. / Llorar el sueño. / Llorar ante las puertas y los puertos. / Llorar de amabilidad y de amarillo.
Restaurant Santa Magdalena: cuina catalana poètica
A casa nostra, quan algú plora molt diem «plora com una magdalena», referint-nos a la santa prostituta prostrada als peus de la creu, que té un carrer al barri barceloní de Gràcia —fins aquest agost, que passarà a dir-se carrer de Magdalena E. Blanc. La tardor del 2023, en aquest carrer gracienc va obrir un nou restaurant al punt de l'anacronisme, el Santa Magdalena. Fan cuina catalana amb cara i ulls: s'hi pot menjar un fricandó (17 €) o un capipota amb samfaina (12 €) de traca i mocador, fan entrepans suculents com el de botifarra de perol amb formatge (6 €) i truita de patates amb cansalada i padrons (10 €).
Al migdia els preus són més ajustats i tenen una fórmula estupenda: tries un primer d'entre gaspatxo, tomàquets escaldats o ous farcits, de segon el plat del dia: dimarts pistonada de gambetes amb allioli, plat recuperat de la tradició tarragonina, una mena de fideuada amb pasta de pistons; dimecres calamars amb botifarra i sobrassada; dijous arròs; divendres macarrons del cardenal i pa, postres i beguda per 19,5 €. Si hi tastes la pistonada, segur que tindràs ganes de provar els calamars, i si has flipat amb els macarrons, voldràs esbrinar com fan l'arròs.
Directes de Centelles via Puig Bolets, els tomàquets són de primera, gustosíssims, i l'arròs és una meravella: fet al moment, ració més que abundant, va canviant segons temporada i, per exemple, una setmana qualsevol, pot tocar-te'n un de secret ibèric i ou ferrat, grenyal i exquisit. Es nota l'ofici i les ganes d'enllepolir el comensal. Al menjador del Santa Magdalena, espaiós i acollidor —les taules no són minúscules, no topes amb els veïns ni t'eixorda la cridòria de la concurrència— la gent no plora, però —com a El festí de Babette— les galtes s'encenen i els ulls guspiregen.