Tant és, que reservis taula: molt sovint, per recordar-te el món on vius, no t’asseuen allà on voldries. De menjar i de beure en parlem pels descosits, però dediquem molt poca poesia a com una mala posició logística a l'hora d'entaular-te pot fer que fins a l’experiència gastronòmica més formidable se’n vagi en orris, aigüera avall. També pot passar el contrari: que una disposició idònia et faci jutjar amb excessiva benevolència una carta que difícilment aprovaries. A Queviures Múrria, però, cap d’aquestes dues malediccions es va manifestar.
Però apamem el tema. Queviures Múrria, també conegut com a Colmado Múrria, és un local centenari xamfranat a Roger de Llúria amb València, al cor de la dreta de l’Eixample. El 1943 i després de fer carrera Colmados Simó i Colmados Quílez, Josep Múrria n’agafarà les regnes fins al 1969, quan fa a mans el ceptre al seu fill. Joan Múrria, que amb 73 anys encara dirigeix els queviures amb bata blava i llapis a l’orella, ha donat un tomb al projecte per fer-lo funcionar, a banda de com uns queviures, com un restaurant per a 28 comensals.
Tant és, que reservis taula: molt sovint, va com va. En treure el cap per Queviures Múrria, totes les alarmes s’encenen: les taules repartides pel colmado estan plenes i amenaça barra. Contra tot pronòstic, ens conviden a passar a la rerebotiga per descobrir-hi Reservat 1898, una taula per a quatre parelles arrecerada de la llum natural i amb la intimitat càlida del led de nevera de vins; d’allà, en Joan fa treure un Raventós i Blanc de Nit, escumós rosat amb el que ruixar tot allò de bo que està per venir, i que porta la signatura del xef Jordi Vilà.
I, aleshores, enceta l’espectacle: una amanida de burrata amb caponata d'albergínia; una croqueta trencada de farça de caneló de pollastre, brioix sec triturat, cruixent de suc de rostit i una base de beixamel; fricandó, macarrons de rostit, bacallà amb samfaina. L’ovació generalitzada d’entre totes les propostes del xef d’Alkimia i d’Al Kostat, però, se l’enduu la truita de pa amb tomàquet, amb la llesca a l’interior, coronada per unes dunes de pernil Joselito. La cirereta la posen un fondant de xocolata i una taula de tres formatges.
¿Pot ser que uns queviures on fa vuit dècades es venien ciris, espelmes i mistos pugui esdevenir un dels secrets gastronòmics millors guardats de la ciutat? ¿Pot ser que Múrria i Vilà ens ho estiguin mirant de dir amb una llesca de pa amb tomàquet enfaixada truita endins?
A metre i escaig de la taula, una escala desplegada cruix amb les passes dels treballadors del colmado fent viatges amunt i avall d’un magatzem amb les hores comptades: aviat, aquest altell també disposarà de taules i cadires, amb aquell aire de pis franc on compartir confidències a xiuxiuejos que ja té Reservat 1898. ¿Pot ser que uns queviures on fa vuit dècades es venien ciris, espelmes, mistos pugui esdevenir un dels secrets gastronòmics més ben guardats de la ciutat? ¿Pot ser que Múrria i Vilà ens ho estiguin mirant de dir amb una llesca de pa amb tomàquet enfaixada truita endins? ¿Pot ser, una altra copa de Raventós?