A Barcelona, així com a qualsevol ciutat i poble de Catalunya, hi ha restaurants de tota mena. Fins i tot cases de menjars que no són estrictament restaurants. Però més enllà de l'aparença de l'indret on menjarem, és important saber què hi ha a l'interior, què és allò que la majoria dels comensals ignoren. Això és perquè no és el mateix, ni de bon tros, un restaurant familiar que acumula generacions al capdavant i una clientela fidel que en reconeix l'essència, que un restaurant que forma part d'un grup que posseeix, potser, una desena d'establiments. No dic que una cosa sigui bona i l'altra dolenta, vull deixar-ho clar, sinó que parlem de dues realitats completament diferents.
Restaurant GatoPardo: cuina 360 graus en un ampli menjador formal
Al davant mateix de l'Arc de Triomf, un dels punts més concorreguts de la capital catalana, s'hi aixeca el restaurant GatoPardo. Aquest espai forma part del segon bloc que mencionava abans, dels restaurants de grup. Això, insisteixo, no és dolent. Per exemple, al GatoPardo pots degustar uns plats de la cuina italiana molt ben executats.
El menjador, ampli i exageradament formal, és segurament la pota on coixeja aquest restaurant. Característica dels grups, aquests llocs acostumen a no tenir una identitat pròpia i natural, sinó quelcom impostat. En aquest cas, directament opten per la senzillesa en la decoració, mobiliari i atmosfera interior. Poca cosa a dir, tret de la cuina que es mostra a vista del comensal, un aspecte sempre valorat molt positivament. 360 graus de cuina despullada que ensenya els cuiners elaborant i preparant els plats abans de servir-se a taula.
La carta no és gaire extensa i es divideix en aperitius, entrants, pizzes, pastes, peixos i carns, i dolços. D'aperitius destaquen mortadel·la amb focaccia al rosmarí o el dip de pebrots vermells rostits i nous. Jo opto per unes notables croquetes de pernil ibèric i de bolets i tòfona.
Sopa freda de tomàquet, burrata amb pesto, figues i tomàquets confitats, el clàssic vitello tonnato de filet o dos carpaccios —un de vedella i un de ventresca de tonyina— formen uns entrants de nivell. Les pizzes, totes de dimensions petites, tenen una massa fina i cruixents fàcil de cruspir. En el meu cas, opto per demanar una pizzeta fontina amb ou i oli de tòfona, però també pots apostar per una de burrata, tomàquet sec i pesto o una altra de mortadel·la, stracciatella i festuc.
Precisament, de festucs és el plat de pasta que m'aventuro a tastar. Uns raviolis de ricotta, pesto de festuc i guanciale que no són el que esperava. Sense decebre, però tampoc sense apassionar, penso que podria haver apuntat per al papardelle amb ragú d'ossobuc i gremolata. O, també, el risotto de bolets i parmesà o el paccheri amb tomàquet fresc, stracciatella i 'nduja.
El turbot a la llimona i sàlvia brilla per damunt dels plats, una opció saborosa abans d'enfilar cap a les postres. Tiramisú, pastís de formatge i festucs o les tòfones estil Ferrero Rocher són algunes opcions per les quals et pots decantar.