En el llenguatge musical, pizzicato és aquell fragment, dins de l'execució d'una peça amb instrument amb arc, que s'executa amb les mans. Una referència més que idònia quan també dona nom al restaurant gastronòmic allotjat a la terrassa del Palau de la Música, i perquè entre les seves quatre parets s'executa amb les mans un altre tipus d'art, el culinari. Aquest establiment s'ubica en l'ampliació realitzada per l'arquitecte Òscar Tusquets, quan alhora es va dur a terme la rehabilitació de l'emblemàtic Palau. És un racó únic en ple centre, i fins i tot, té vistes. Ara bé, el que el fa especial és que a Pizzicato, s'hi menja de nassos.
La defensa la Luciana Russo, una argentina que fa més d'una dècada que està a Espanya i que, en passar per Martin Berasategui, formà part de l'equip que aconseguí la segona estrella Michelin pel Culler de Pau, on hi milità tres anys. A Barcelona recala quan finalitza una etapa al País Basc francès, on s'amarà de cuina francesa, justament per formar part de l'obertura del desaparegut Rilke, on conegué a en Rafa Peña. Va aterrar, efectivament, al Gresca, arribant a sous-chef d'en Charlie Morote i, prèviament al Pizzicato, passà per l'Informal de l'Hotel The Serras. En aquesta etapa barcelonina és quan coneix l'Stefanos Balis, actualment xef i propietari del Margarit, i ell és el responsable de reclutar la Luciana pel Pizzicato que ell feia dos anys que dirigia. Ara, en Balis està a Margarit i la Luciana, junt amb l’Eduardo Andrés Hernández, ha agafat les regnes del gastronòmic del Palau de la Música amb una visió de la tradició catalana en clau internacional.
Més concretament, llatina. I basant-se en la temporada, no només treballant amb els ingredients, sinó també acomodant les coccions per reflectir l'estació en els sabors i les temperatures dels plats que ofereixen. A la carta que just ara acaben d'estrenar és on llueix més aquest gir a la cultura llatinoamericana a través de la tècnica i de la presència de la fruita, amb els seus matisos d'àcids cítrics tan característics. "Busquem la simplicitat, però sense deixar de banda el joc que permet un emplatat ben fet", explica la Luciana. El bon producte, millor no tocar-lo massa, prossegueix, com a molt hi apliquem tècniques de cocció que l'enalteixen, com ara el cru, els marinats o els ensajornats, tancant a la brasa.
La brasa és el llenguatge comú que, segons molts xefs llatinoamericans, Catalunya comparteix amb els seus països d'origen i, sovint, són el fil conductor de les seves creacions. Es troba en tots els plats del Pizzicato, des del subtil torrat del pa de massa mare de Pa de Kilo amb oli d'oliva verge que arriba a la taula al fumet d'albergínia escalivada amb el que elaboren el seu arròs melós d'albergínia amb tomàquet confit, alfàbrega morada i stracciatella de burrata. Elegància, subtilesa i molta passió és el que destil·len els plats que serveixen, amb un racionat generós que, tanmateix, està pensat per compartir i que, a cada visita, es puguin tastar diversos platerets.
Pizzicato té molta personalitat i el comensal que vingui a gaudir-ne aviat s'adonarà que no és la típica carta gastronòmica que replica plats. Per exemple, incorpora un deliciós ajoblanco elaborat amb all negre i escopinyes que, personalment, feia una dècada que no tastava, i un steak tàrtar amb matrimoni (d'anxova i seitó) i taperots espatarrant. Un exercici de revisió del mar i muntanya molt intel·ligent. Sorprenent també la torrada de Santa Teresa amb aigua de tomàquet i rillette de bonítol, un dolç i salat molt interessant que es veu potenciar pels punts de salsa. Única, la truita feta a baixa temperatura amb pop a la brasa, escuma de patata i aixada (la tradicional salsa gallega feta amb pa, aigua, alls picats i sal): la textura del quallat és la dels ous remenats, però l'aparença és de truita, molt suau al paladar, contrastat amb el pop i l'aixada. I immens el flam caramel que es pot trobar a les opcions de les postres.
Aquest indret mig amagat, que ben segur és una joia per als gormands, ha de rebel·lar-se i escampar-se la veu per tota la ciutat: tenen un menú de migdia els divendres, dissabtes i diumenges que, per 25 € inclou tres plats, postres o cafè i beguda i que canvia cada setmana, on es poden trobar plats de la carta, plats dels fora de carta i tests que des de cuina donen a tastar als comensals. A les nits, el tiquet mitjà oscil·la entre els 40 i 45 euros i la llum que titil·la, sensual i tímida, de l'enllumenat interior. En tot moment, els plats s'acompanyen d'una curta i selecta carta de vins amb clara vocació democràtica: a qui interessi tastar vins naturals, trobarà referències perfectes (com les que elaboren Mas Gomà) per a entrar dins aquesta cultura i qui prefereixi vins de confort, amb referències conegudes, també les trobarà. La veu, ja s'ha donat, ara només cal anar a gaudir d'aquest secret revelat.