Els restaurants d’hotel han tingut mala fama: durant anys (i deixant de banda els allotjaments de superluxe), dinar o sopar en un hotel no era una opció que es contemplés més que en casos de necessitat gairebé extrema. En una ciutat com Barcelona, això rai, perquè l’oferta gastronòmica extramurs dels hotels ha estat variada i satisfactòria. Ara bé: per sort, les coses van canviant i avui els restaurants d’hotel no només fan servei als hostes desesperats per fer un mos sinó que s’han convertit en un reclam tant per forans com per locals. És el cas del restaurant Somni, a l’hotel The One de l’Eixample.
El restaurant Somni: una cuina amb veu pròpia i execució eficient
Somni té moltes virtuts (vaig haver de pessigar-me en veure quadres de Miró i Cuixart de camí cap al lavabo), però la més destacada és que ofereix cuina del país al bell mig de Barcelona. Per què trobo que això és important? Perquè si de veritat volem posar en relleu el valor de la nostra cuina, ens cal oferir-la sense miraments: que un restaurant d’hotel abanderi la cuina d’aquí és una bona defensa a primera línia del fet que creiem en el receptari propi, en el xup-xup, en el mar i muntanya, en el fricandó i l’arròs a la cassola i també alguns clàssics afrancesats que gairebé ja no es troben. I tan bé ho fan que sigui lloc on parar-hi sol o amb amics, família, parella o companys de feina.
L’artífex de tot plegat és el cuiner Miguel Muñoz, amb una dilatada trajectòria: de molt jove va començar fregant plats i a poc a poc va anar avançant en aquesta escala llarga que és l’esdevenir un cuiner competent, amb veu pròpia i execució eficient. La seva professionalitat l’ha dut a ser el cuiner de la cadena H10 a la qual pertany el restaurant Somni i l’hotel The One.
Que un restaurant d’hotel abanderi la cuina d’aquí és una bona defensa a primera línia del fet que creiem en el receptari propi. L’artífex de tot plegat és el cuiner Miguel Muñoz, amb una dilatada trajectòria
A peu de carrer, la sala del restaurant Somni s’obre a l’Eixample entre Provença i Pau Claris. I veritablement, és un somni fer cullerades de bisque de llamàntol amb cruixent de cabra de mar o el roll d’alvocat amb llamàntol i una suau salsa de coco, un plat excel·lent que em transporta a la cuina dels 90. La carta vira cap a una tradició refinada amb el bacallà amb suc de callos i cigrons Pedrosillanos, el lluç al pil-pil amb un toc picant i mongeta verda saltada, el caneló de rostit, el garrinet confitat o un fricandó impecable (i una croqueta que a mi, que les croquetes no m’apassionen, em va semblar excepcional), pel que val la pena arribar fins aquí.
Ara que és temporada, triem l’arròs de bolets amb perdiu en dues coccions, que arriba a taula en el punt perfecte de textura i de temperatura, i molt gustós. Sorprèn trobar l’arròs amb carxofa, un plat del receptari domèstic que aquí farà les delícies dels vegans, acompanyat de tomàquet sec i un allioli d’all rostit (els raviolis de xampinyons a la crema amb pinyons i foie es poden versionar per eliminar-ne l’animalitat). Per a qui prefereixi fideus en lloc d’arròs, n’hi ha de cansalada confitada i vieires, i també una fideuà negra amb gambot de bona mida.
De postres, receptes mítiques com el vistós pastís Alaska, calent i fred i dolç, un tiramisú que es presenta com un caneló de gelatina de cafè farcit amb els gustos d’aquest clàssic Italià, o l’opció més catalana: una crema catalana amb gelat de carquinyolis. Bon profit!