Blanes, que és conegut com el Portal de la Costa Brava, compta amb dos orgulls connectats. Just al principi de l'espigó, on l'accés a la petita platja de la punta de Santa Anna, s'hi troba un banc de pedra, encarant la mirada cap al mar de qui s'hi asseu. Té un nom, "el banc del Si No Fos", i és tota una institució pels blanencs que, amb un particular sentit de l'humor, reten així homenatge a la seva gent gran. I ho explica un altre dels orgulls del poble (amb el permís de la Raquel Blasco i en Marc Santamaria, dos xefs que porten Blanes al cor), en Marc Ramos, xef del restaurant Sinofos, a Girona: tots a Blanes coneixem aquest banc, anomenat així perquè els avis i àvies hi tenen el punt de trobada i xerren, amb la broma que sovint es lamenten que si no fos per això o allò, haurien fet o viscut més.
Deixar errar la mirada cap a l'horitzó del mar, mentre es fa petar la xerrada, dona per filosofar i rememorar. Qui potser no ho farà, de gran, serà el mateix Ramos: el seu Sinofos està recol·lectant atenció i elogis, dins i fora del sector de la restauració, i en aquest punt dolç s'adona que Blanes l'ha portat molt lluny. Al seu poble li deu l'amor per la cuina i allà va aprendre professió i a canalitzar la passió. El va ajudar el qui ell denomina com un dels seus dos mestres, en Harry Wieding, de Cal Mut, i recorda amb un somriure l'aprenentatge i les hores de feina amb ell quan estaven al Sant Pere del Bosc de Lloret, fent-lo brillar com a gastronòmic. L'altre mestre, en Rafa Peña, va ser qui el va guiar en la seva última etapa al Gresca, abans de saltar al Sinofos, amb breus estances entremig al Velòdrom amb en Jordi Vilà i a Shangai amb en Willy Trullàs. D'aquests dos puntals n'ha extret un que per a ell, és la base de tota cuina: el producte. I que l'única manera de brindar-li respecte és a través de la brasa, intervenint amb subtilesa i respecte.
Sinofos mostra la maduresa d'un concepte informal que ha trobat el seu lloc en una Girona cada cop més i més gastronòmica
Al Sinofos és present de forma reverencial, mostrant-se com a restaurant de producte, tant en les seves elaboracions, que s'executen a la cuina vista, com en els vins que se serveixen, naturals, provinent de petits projectes propers. El rebost d'en Ramos es troba també a Blanes, on es proveeix de peix i marisc i fins i tot de verdures, servides per un amic de la infància. I el que arriba a taula mostra una delicada i sensible simplicitat passada pel tamís de la irreverència (que sonin hits de música urbana no és cap casualitat): l'albergínia escalivada amb vinagreta de mel, cacauet, crème fraîche i brots de karashina (de la família de la mostassa) desplega encant i matisos de fum d'una forma molt honesta. Així com les gambes de la llotja de Blanes, despullades amb oli i sal gruixuda o el pop a la brasa, amb oli d'all i pebre vermell, sal gruixuda i julivert.
Sense artificis. Ara bé, en Ramos i el seu equip no s'han pogut resistir a elevar una miqueta la tècnica amb emplatats i combinacions plenes de giny: un döner vegetarià excel·lent, de celeri a la brasa amb ceba envinagrada, cacauet, brots de mizuna (també de la família de la mostassa) i sriracha sobre una base de crème fraîche amb un punt d'all. Unes croquetes de cervellet de xai arrebossat sobre una fulla d'enciam amb llima i maionesa d'sriracha, emulant al ssam (un plat típic de la cuina coreana) sense despentinar-se. O una pizza a la putanesca, amb anxoves, tomàquet groc, anxoves i cheddar fumat. Tot encaixa com una peça a un trencaclosques.
En Ramos hi va aterrar l'any 2019, al poc d'obrir: des d'aleshores hem evolucionat molt pel que fa a tècnica i hem afinat molt els plats, explica el xef. Sinofos mostra la maduresa d'un concepte informal que ha trobat el seu lloc en una Girona cada cop més i més gastronòmica. I que Girona s'hagi desplegat a la bistronomia és gràcies als Roca, assevera en Ramos, que a més d'obrir conceptes nous i interessants actuen com a vertaders companys, es respira un ambient de companyonia i respecte envers els projectes de cadascú i això és quelcom molt enriquidor.
Però tornem a Blanes, que mai abandona al cuiner, ja que a les seves parets pengen quadres on es retraten amb un estil gràfic els indrets més característics, com ara la Palomera o la Punta de Santa Anna del banc Si No Fos. Aquell jove que al·lucinava perquè els cuiners d'El Capitell, que ell veia a través de les portes obertes de la cuina al carrer, eren skaters, ara capitaneja un dels restaurants gironins més autèntics, fugint dels menús migdia i abraçant el cafè d'especialitat com a final feliç. Un tiquet mitjà que ronda els 50 € per cap que fa barata la felicitat.