Barcelona ha vist com a la darreria de l’any tot un seguit de petits projectes arrencaven el vol amb molta empenta. Un d’aquests llocs es diu Mina, a Casanova per sobre la Diagonal, i és un nou gir sobre el restaurant italià clàssic que coneixem.
Restaurant Mina: més enllà dels tòpics italians
D’italians n’hi ha molts en aquesta ciutat que s’ha convertit en casa pels nostres veïns mediterranis. En tenim sort, ja que l’efecte que el personal d’hostaleria que va canviar la península Itàlica per la ibèrica ha aportat grans coses a les cuines i a les sales barcelonines. Però, si bé l’oferta és àmplia (és possible que tots els tipus de pizza i d’entrepans italians tinguin, com a mínim, una ambaixada a la ciutat), de vegades cau en la repetició. No és el cas de Mina, que és una variació, sense perdre l’harmonia, d’una cuina italiana menys coneguda a casa nostra, regada amb vins naturals.
Oliviero Causa, Jacopo Serena Monghini i Riccardo Pattaros s’han associat per oferir a Mina plats italians, amb una especial atenció a la gastronomia del nord del seu país. La croqueta de bollito misto (que seria una mica com la carn d’olla) amb salsa verda uneixen els dos països en un mos crocant, golafre i saborós (no és una altra croqueta que li falta sal, com acostuma a passar arreu). Els musclos van al scapece, en una baixada cap al nord, per regar-los amb l’escabetx típic napolità, de vinagre, carabassó i menta.
Durant la visita, asseguda a la barra, també tasto les vieires amb carabassa i un brou de mar i muntanya, una combinació perfecta, iodada i gustosa, amb el matís dolcenc de la cucurbitàcia. La llengua tonnata amb pebrot escalivat quedarà per a la següent, però ataco amb gana els porros confitats amb festucs, scamorza affumicata i ruca, una recepta que fuig completament d’aquells porros massa nus, que es presenten només enfornats i sense res que els aporti gens de gràcia especial.
A la carta només hi ha un plat de pasta perquè la cuina italiana, malgrat l’estereotip, és molt més que això. El plat en qüestió no podria haver estat més ben triat: ravioli farcit de crema de bolets amb una salsa que té un toc de cafè. N’hi ha cinc, però fareu curt si sou dos amb gana, o sigui que la meva recomanació és que tots ens posem pesats perquè ofereixin dues mides de ració, la normal i l’extra, o que demaneu dos plats d’aquests deliciosos ravioli fets pel cuiner Federico Tiseyra, que no és italià, però tampoc li cal per brodar amb mà dreta la cuina que es fa al Mina.
Per acabar la part salada, un plat trentí que només es fa aquí, canederli, un exemple de cuina de muntanya: mandonguilles amb base de pa i pernil speck, amb els afegits propis d’ànec, una mica de rave picant ratllat i un brou que duu grappa on s’hi ha infusionat camamilla. Sembla estrany, però s’ha de tastar el gust delicat d’aquesta elaboració única a la ciutat.
El colofó és dolç: s’agraeix que es cuidin les postres, ben treballades i afinades, gens embafadores. Les capes de cítrics, ricotta, blat de moro i merenga encaixen perfectament, i deixen un regust a la boca que demanen, aviat, més Mina.