A Barcelona, de restaurants italians, n’hi ha moltíssims. No és estrany si mirem les estadístiques de migració de l'Ajuntament: conformen l’11,60% de tots els migrants de la ciutat. En total, 44.618 italians que han fet de casa nostra casa seva i, a més a més, ens han ofert la cuina de la seva regió. És el cas de La Fame, un restaurant comandat per un cuiner romà i un altre de sard, que han portat les receptes familiars i també algunes innovacions al barri del Clot.
La Fame és un restaurant de barri, per la gent que busqui un lloc on dinar com a casa de la nona italiana que no té: amb plats abundants, contundents i gustosos. Per exemple, el supplì, la famosa croqueta d’arròs amb salsa de tomàquet i formatge, grossa, fregida i viciosa, és un aperitiu típicament romà que val la pena tastar aquí. Per qui vulgui una volta nova a l’omnipresent porchetta: arriba en forma de vel sobre un llit d’amanida i carxofes, gens cruixent, amb una salsa hoisin com la de l’ànec Pequín i també salsa de trufa. La focaccia de romaní, feta a casa i servida amb una salsa de tomàquet, és molt bona.
Tal vegada molts catalans ja els han tastat perquè hom sap de la passió nostrada de visitar l’últim reducte de la llengua catalana en terres italianes: l’Alguer
De segons, optem per endinsar-nos en aigües sardes: fregola i culurgiones. Tal vegada molts catalans ja els han tastat perquè hom sap de la passió nostrada de visitar l’últim reducte de la llengua catalana en terres italianes: l’Alguer. Però no només la curiositat lingüística ens duu a visitar l’illa veïna, sinó les platges increïbles i la seva gastronomia marinera.
La fregola, una pasta en forma de petites esferes, de vegades aplanades lleugerament per dos extrems, és un clàssic de la cuina sarda que connecta amb les pastes del món àrab de forma similar, com el moghrabieh del Líban i Síria o el maftul del Marroc. Si bé en aquests indrets es cuinen o bé com a cuscús o amb abundància de caldo, a la Sardenya i, en concret, a La Fame, es cuina com si es tractés d’un arròs mariner a la cassola: caldós, amb canana, musclo, gamba i escamarlà. És de gust potent i mediterrani, que s’absorbeix per aquesta pasta minúscula, però gruixuda, conferint al plat una textura amb mossegada.
Pel que fa als culurgiones, són una de les pastes farcides més estètiques de tota Itàlia. Els de la província d’Ogliastra, a l’est de Sardenya, tenen una Indicació d’Origen Protegit i es fan tal com allà: formatge pecorino, patata i menta. Són tota una delícia, amb una massa prima i cuinada al punt, i un farcit senzill i gustós, que extreu el millor de productes humils combinats sàviament, com només en sap la tradició. Ara es mengen a tort i a dret, però els culurgiones tenien un significat especial: en algunes zones es menjaven per Tots Sants, per Carnaval o a finals d’agost i principis, perquè es creia que l’espiga que es fa per tancar-los recordava al blat, símbol de fertilitat, i així s’augurava un bon inici de l’any agrícola.