Qualsevol dia és bon dia per tornar a Vic. Jo ho vaig fer fa poc i amb una bona excusa, tot i que no en cal cap ni una: per visitar la Fira Làctium on es reuneixen alguns dels millors formatgers catalans. La passejada per la ciutat, abans anomenada Ausa, sempre és agradable i algun carrer costerut fa gust d’escalar per la promesa de trobar-hi quelcom d’interessant al capdamunt.
Aquest és una mica el cas del carrer de la Riera, que s’enfila i s’enfila fins que desemboca a la Plaça Major de Vic (o viceversa). Al peu hi tenim el bar El Bart, en un edifici increïble, robust, petri i senyorial del segle XVII que havia estat, entre altres coses, un magatzem. “Patatas americanas”, diu un rètol que es conserva a la paret d’un dels menjadors que conformen l’àmplia sala d’El Bart.
La carta d’El Bart no és gaire nostrada, i potser fora bo que ho fos més, però la tria feta va estar prou ben resolta per no ficar massa el dit a la nafra i dir que falten coques i guisats i sobren tacos i makis. Tot i això, el taco de gamba va ser el millor mos de l’àpat, on brillava la qualitat del producte: la gamba era òptima i la tortilla també. Podria haver xuclat el cap fins a l’infinit.
El sunomono de cansalada i salmó és un mar i muntanya arriscat: les verdures en juliana i el peix cru neden en un caldo fred i gustós i la cansalada s’arrapa a l’arròs com una paparra mediterrània. Les verdures a la planxa amb formatge configuren un plat encara per arrodonir: què hi falta? Potser una vinagreta, una selecció més àmplia de vegetals o tallar-los i presentar-los més curosament.
El steak tàrtar fa gala d’estar ben condimentat sense pertorbar la qualitat de la carn, i s’acompanya de totopos, cosa que m’agrada menys perquè aquests triangles de tortilla fregida sí que emmascaren el protagonista del plat.
La part líquida d’El Bart és notable: selecció generosa de vins de la terra artesans, com La Teixonera de Casa Jou, i fins i tot carta de cocteleria per si cal obrir la gana amb un aperitiu o tancar-la amb un digestiu.
Les postres, cada cop més, costa que m’entusiasmin. Massa repetició, dolçor mal regulada i, sobretot, que menjar un plat a base de farina després d’acabar amb l’ànima de la gamba i de la vedella passada pel ganivet se’m fa una mica bola. Però com que no ens vam excedir massa i per pura rutina vam demanar el pastís de formatge i la tatin, que per algun motiu que caldrà estudiar són els dos pilars on se sostenen l’oferta de postres d’aquest país (per sort, el brownie i el coulant ja han passat a millor vida i només els trobem o els demanem per nostàlgia o ironia, com qui gaudeix amb tall de comtessa o de crocant). No em van seduir, i ja ho sabia d’entrada, però de vegades cal confirmar-se a un mateix amb coses d’aquesta mena, perquè no tot a la vida és tan fàcil (ni tal dolç) de corroborar.