El barri de Sant Gervasi-Galvany, a la part alta de Barcelona, sol ser una zona poc visitada per la gent de la ciutat. Un racó discret que amaga una exquisida oferta de gastronomia tradicional. Estem parlant de la Xarxa, un restaurant de tradició familiar amb plats de llagrimeta en un local clàssic, nostàlgic i on es menja de primera.
Un espai familiar
La Xarxa és un restaurant clàssic de la part alta de Barcelona. Ubicat a la plaça Molina, és un lloc de culte per la gent que viu al barri. Ara fa 55 anys que els pares de l'actual propietari, Jose Varela, van obrir el restaurant. Manuel Varela y Maite Gago van convertir la Xarxa en una marisqueria de referència a la ciutat a partir dels anys setanta. Un llegat que ara en Jose recupera amb quatre plats que reten homenatge a la cuina dels seus pares.
Gots marrons de Duralex i tovalles de roba és tot el que necessites per saber que menjaràs bé
Ni soc de Barcelona, ni havia nascut als anys vuitanta, però quan entro a la Xarxa el primer que sento és l'estranya nostàlgia d'una època que no vaig viure. Terra de rajola, mobles de fusta i una barra atenta et reben a l'entrada d'un restaurant laberíntic. Diferents compartiments encapsulen les sales on es reparteixen els comensals, totes amb una decoració clàssica i les taules parades d'una manera senzilla i casolana. Gots marrons de Duralex i tovalles de roba és tot el que necessites per saber que menjaràs bé.
Plats mítics
El primer que veig quan sec a taula és la carta original que tenien els pares de Varela als anys vuitanta. El que més em crida l'atenció són els preus d'uns plats que fan molt bona pinta -preus escrits en pessetes, lògicament, que encara ara intento desxifrar-. Alguns d'aquests plats mítics són els que Varela, amb la traça magistral del xef Carlos Allué a la cuina, recupera a la nova carta de la Xarxa.
El primer és la cabra del Cantàbric desfeta, la manera més senzilla que he vist mai de menjar marisc. Servida en la seva pròpia closca, es pot menjar a cullerades i té un gust deliciós. El segon, una lasanya de marisc i txangurro, seguit d'un saltat de cigrons amb gambes i cloïsses de traca i mocador. L'últim dels quatre plats és el rap a la biscaïna amb pebrots del piquillo, un peix tendre i amb un sabor brutal.
La qualitat del producte que treballen se suma a la debilitat que tinc per la cuina tradicional
La cuina de la Xarxa és, simplement, increïble. La qualitat del producte que treballen se suma a la debilitat que tinc per la cuina tradicional. Després dels plats principals, però, convé guardar-se un lloc per a les postres, perquè el pastís de formatge i la torrada de santa Teresa que vaig tastar també són exquisits.
Un àpat de luxe maridat amb un bon vi blanc i un vi negre excel·lent -un PSI de campionat-. Si mai aneu a la Xarxa, però, pareu compte amb en Jose; és xerraire com ell sol, però s'ha de reconèixer que és l'amfitrió més simpàtic del barri.