Pel nom, Bar Chiqui, hom es podria pensar que es tracta d'un bar de barri com els de sempre: amb esmorzars, cafès, quintos i tapetes per a picar. Al Chiqui, tot aquest escenari conviu amb una proposta japonesa refinada i de gran qualitat. Únic a la ciutat! I tot plegat és un tema familiar i una història en què una família, unida, va saber sortir-se'n d'un context pandèmic amb il·lusió renovada.
En Douglas Alves, sushiman, just havia entrat a l'equip de l'estrenat Nobu de Barcelona quan la pandèmia va arrasar amb el seu projecte de futur. El mateix li havia passat al seu sogre, l'Enric Riasol, que havia tancat el seu bar, el Chiqui, que estava obert des del 1959, quan els seus pares van aixecar la persiana per primera vegada. L'Enric va ser qui va animar a en Douglas a usar la petita cuina del Chiqui per fer producció i muntar-se un delivery de sushi. Aquesta proposta aviat es va convertir en una realitat, i en res, en una sensació: el barri va respondre amb entusiasme i la fama del sushi del Chiqui va ser tal, que des de la zona alta arribaven taxis per recollir les safates de makis, nigiris i sashimis.
Ho relata en Douglas amb un bri d'estupor, encara. Mai no hauria imaginat que aquella solució d'emergència esdevindria un concepte que ha sobreviscut a la pandèmia amb una salut absoluta i un públic fidel que combina les famoses gildes de l'Enric amb els hosomakis d'en Douglas. Un gotet de vermut de Reus, també a la venda a granel, és el preludi imprescindible per tot parroquià del Chiqui, acompanyat de les anxoves del Cantàbric, netejades pel mateix Enric, tal com va aprendre dels seus pares. Conviuen dos mons amb naturalitat harmoniosa: als matins, el Chiqui de sempre ofereix esmorzars i aperitius; pel migdia, un menú de sushi esquitxat amb altres platets de tradició japonesa com el yakimeshi, un arròs fregit amb pollastre i calamar o la sopa de vieira a base de miso.
La clau d'aquests dos mons tan ben avinguts la va expressar en Douglas quan la normalitat els va fer repensar què seria el Chiqui postpandèmic, visitant Tòquio amb la Sònia: els bars populars de la ciutat nipona, que servien sushi i altres platets streetfood, s'assemblaven molt al bar de l'Enric, explica en Douglas. Aquesta asseveració va assentar les bases del Chiqui del futur: bar de dia i sushi bar de migdies a nits.
El menú de migdia consta de 4 primers i 4 segons a escollir, amb postres o cafè i begudes excloses, per 14,50 €. Les 10 peces de sushi variat, seleccionats segons el criteri d'en Douglas, són el plat estrella i sempre té presència al menú. Tots els plats, de fet, estan disponibles a la carta, com els llagostins en tempura o l'hosomaki crispy salmon, amb salmó tempuritzat en panko amb alvocat i recobert amb tàrtar de salmó i salsa unagui. De les postres, se'n parla meravelles de les trufes casolanes de te verd. Aquestes delícies, si es desitja, estan disponibles per emportar, amb un petit plus de 50 cèntims.
El Chiqui és un exemple de la nova Barcelona, la que fusiona sense retrets ni complexos una realitat tradicional amb l'arribada de les cuines internacionals, com ara la japonesa. I amb aquesta naturalitat, revoluciona l'escenari: no calen sales decorades per interiorista ni detalls orientals minimalistes per mostrar elegància. Només es requereix bona matèria primera, un bon xef que executi amb respecte i una clientela àvida de cruspir-s'ho sense parafernàlies. Així de senzill i així de trencador.