Cada cop que entrava en un restaurant de la ruralia mexicana, Sheldon Jeffrey Sands demanava un plat de cochinita pibil. Si el plat era prou bo, en Sheldon es netejava els llavis amb un tovalló, irrompia sobtadament a la cuina i cosia a trets al xef responsable de la cochinita. Ho feia, segons les seves pròpies paraules, per donar equilibri al país. Cada cop que menjo un taco de cochinita hi penso, en aquesta escena d’Once upon a time in Mexico. Quan en menjo un, sempre hi penso, sobre si el taco justifica tirotejar un cuiner a boca de canó per donar equilibri a Catalunya.
L’últim cop que vaig tornar a pensar-hi va ser aquesta setmana, quan vaig asseure’m a una de les taules del nou local que la gent d’Ándele han obert al bell mig de Gràcia. Amb una de les parets curulla d’alebrijes, aquelles artesanies que representen éssers fantàstics del folklore mexicà, el local és custodiat per una figura de la Virgen de Guadalupe. La verge protegeix l’equip de cuina ja des del primer dia: al local original, inaugurat el 1999, va ser-hi des de temps tan immemorials, amb la pintura tan enfosquida per la ferum dels fogons, que entre els treballadors la rebatejaren com la Moreneta.
Quan en menjo un, sempre hi penso, sobre si el taco justifica tirotejar un cuiner a boca de canó per donar equilibri a Catalunya
En aquest nou Ándele, ubicat al número 2 del Carrer Ramis, la família Rodríguez ha optat per un continuisme respecte a la resta dels seus locals: el margarita refresca, desentortolliga la llengua i marida a la perfecció amb el callo de hacha, una vieira muntada sobre mitja llima amb salsa de xilis; els nachos, fets amb blat provinent de Mèxic, fan de bon lliscar amunt i avall d’un guacamole molt cítric; la costella de bou amb mescal es desfà fins i tot abans d’enforquillar-la; els colors de la bandera mexicana —verd, blanc, vermell— decoren amb orgull el xili en nogada, pebrot farcit amb granada ensalgada per damunt.
La festa grossa, però, la trobem al trio de cassoletes de pollastre chipotle, pollastre flor de carabassa i, és clar, cochinita pibil. Anar-les enfaixant i degustant en tacos de mal tancar, que són els millors tacos, és una de les apostes segures de la carta d’Ándele. Si la gana encara amenaça, uns tacos gobernador amb gambetes, formatge, xili de Puebla i ceba faran el fet. Si porteu una dieta vegana, uns raviolis de huitlacoche amb crema de flor de carabassa i esquitxes de blat de moro, dos didalets de margarita frozen, i (coll) avall.
Com a al·licient per als gurmets més melòmans, sentenciem: Lorenzo Rodríguez, pare de l’actual gerent i fundador de la marca Ándele, va ser també director d’una sala de concerts clau per a la Movida, el Rock-Ola, i actualment és l’encarregat de dissenyar el fil musical dels restaurants de la família. Durant la nostra estada, van punxar-hi la banda sonora de West Side Story: “Life can be bright in America, if you can fight in America, life is all right in America, if you're all-white in America”. Ara ve un interludi de xiulets i ball, i xiulem, i ballem; i potser també fem una visita sobtada a la cuina, a l’estil Sheldon Jeffrey Sands. Si el menjar és prou bo, i a l’Ándele ho és, cal vetllar per l’equilibri del país.