Fa fred. Qualsevol passeig ja no dura massa sense que quedi interromput per una necessitat apressant d’aturar-se a alguna banda per tal que el cos s’escalfi, des de fora i, sobretot, des de dins. Un remei més antic que l’anar a peu és prendre una sopa, i entre totes les sopes, el ramen és potser la més famosa de totes. És innegable que avui, tal com ens passa amb la pizza o amb la pasta, de tant en tant tenim antull de ramen. Fins a aquest punt la recepta japonesa s’ha instal·lat al nostre imaginari col·lectiu: de forma recurrent, el nostre cervell recorda aquell bol fumejant ple de fideus i brou, i envia la senyal cap als nostres dits, empenyent-los a cercar ‘ramen a prop meu’.
El ramen és una escudella i una escudella és un ramen, tal com diu el cuiner Jordi Vilà, a qui he ajudat a popularitzar la seva escudella street aquest Nadal, a la venda a les seves botigues Va de Cuina. Malgrat això, el ramen ha triomfat més que la clàssica escudella catalana, fins i tot a casa nostra. Bona part del seu èxit rau en Momofuku Ando, l’empresari que va desenvolupar els primers fideus de ramen instantanis el 1958, en la pel·lícula de Jūzō Itami, Tampopo (1985), que narra la història de dos camioners decidits a millorar la recepta de ramen d’una vídua, i que va tenir un èxit de taquilla aclaparador, i per la saga de manga Naruto (1999–2014), on el protagonista en menjava constantment i duia el nom d’un dels toppings que s’hi afegeixen opcionalment, un surimi blanc amb una espiral rosada.
Ara bé: com passa amb altres receptes japoneses, com ara el sushi, ens oblidem aviat que de fet van ser creades per la Xina, una de les cuines més sofisticades del món i, a la vegada i tristament, de les que més han patit el racisme galopant d’Occident.
És innegable que avui, tal com ens passa amb la pizza o amb la pasta, de tant en tant tenim antull de ramen. Fins a aquest punt la recepta japonesa s’ha instal·lat al nostre imaginari col·lectiu: de forma recurrent
Aquestes llavors van florir esbojarradament com els cirerers en ple Hanami quan el cuiner estatunidenc d’origen coreà David Chang, el 2000, obre el seu Momofuku Ramen Bar, un lloc destinat a fer del ramen una icona pop. Des d’aleshores, i aviat farà mig lustre, l’expansió del ramen ha estat indeturable. A la nostra ciutat tenim més llocs on menjar ramen que escudella o, si més no, els detectem més fàcilment, i està bé, però també fora bo que algú s’atrevís a muntar un local exclusivament 'escudellaire', perquè si mengem ramen quan el clima de la ciutat sembla més propi d’una selva vietnamita, per què no ens ve de gust mullar els llavis en el brou saborós de l’escudella?
Sigui com sigui, un d’aquests bons llocs per menjar ramen, cèntric, barat i gustós és Kanada-ya (tiquet mitjà d’uns 15 euros, amb ramen i beguda), a prop de la Plaça Letamendi, a tocar del Bágoa. Hi tenen ramen per a carnívors i per a vegetarians, calent tot l’any i també una variant freda a l’hivern, el tsukemen. Les estrelles de la carta són el seu ramen de chicken paitan, elaborat amb pollastre sencer, porro, ceba tendra, gingebre i peces de pollastre marinat, i el seu ramen tonkotsu, d'os de porc, que serveixen amb alga nori, porro i bolets kikurage, uns talls de cansalada adobada amb salsa de soja mig submergits al caldo i mig agafats a la vora del bol, com si estiguessin prenent un bany calent en un onsen de Kyoto. La carta encara dona més de si perquè les variants de ramen són gairebé infinites. A tall de remei descongestionant o per pur plaer de fer ballar les papil·les, recomano escollir el ramen de yuzu, un cítric japonès molt aromàtic, que combinen amb pebrots picants i barregen amb un brou d’os de porc i de pollastre.
Hom podria pensar que perquè la taverna Kanada-ya tingui locals a Londres, Taiwan, Singapur i altres indrets del món seria menys casolana o es prendria menys seriosament la satisfacció del comensal, ans al contrari. D’una banda, informen que totes les seves fruites i verdures provenen de la parada d’en Lluís Macià, al Mercat del Ninot, i les carns, de Selectes Penedès, de Gelida. I també aprofiten per fer una petita reivindicació que els ha impedit ser una mica menys km 0: “Els ossos per fer el nostre brou han de venir d’Andalusia perquè les empreses catalanes volen tractar només amb grans empreses”. Així mateix, et deixen escollir com vols que sigui la textura dels teus fideus: tous, normals, durs o extradurs. Jo recomano que triïs entre durs i extradurs si no tens cap problema bucal, perquè al dente tot és millor.