Estem d’enhorabona. En les darreres setmanes, els esmorzars de forquilla han estat notícia. Tot és gràcies a la iniciativa que va tenir durant la pandèmia el periodista Albert Molins, que va voler compartir la seva fal·lera pels esmorzars de forquilla amb la resta d’aficionats en un compte de tuiter que ha anat creixent i creixent fins que s’ha convertit en una app, l’Esmorzapp.
Ha donat a conèixer tots aquells llocs que conserven una tradició amenaçada per les torrades amb alvocat, els ous benedictins i altres ítems del brunch anglòfil
Però, de fet, ha fet molt més que això, que ja és molt: ha donat a conèixer tots aquells llocs que conserven una tradició amenaçada per les torrades amb alvocat, els ous benedictins i altres ítems del brunch anglòfil, que cada vegada han anat guanyant més terreny en aquesta ciutat que, de tan cosmopolita, de vegades perd el nord.
I com que la tradició no es fa sola, sinó que cal practicar-la, m’adreço a Santornemi, un temple de l’esmorzar de forquilla i dels migdies, amb una cuina del xup-xup i la traça del sucar-hi pa i del dir: “si us plau, feliciteu les cuineres”.
La carta es divideix entre plats per picar, com ara les croquetes o els bunyols de bacallà, els caragols o els calamars a l’andalusa; els entrants, com l’esqueixada o l’escalivada, la sopa de temporada o els cigrons amb botifarra negra; els segons, on trobem la tripa i també el cap i pota, el fricandó i la galta, el braó de xai guisat, el peu de porc a la graella o els ous amb xistorra i patates. A banda, com a acompanyament, també s’hi poden afegir unes mongetes o unes patates fregides. O, fins i tot, una ració de samfaina.
El saber fer a la sala fa goig de veure i ha generat una parròquia fidel i ben avinguda
Els fora de carta agafen la tradició i se l’enduen a fer una volta. Hi ha amanida russa feta amb una bona gamba, de la qual se n’aprofiten els sucs per lligar la maionesa que l’uneix la patata, i és addictiva. I hi ha civet de conill, amb guarnició de patates i un fons espès que fa notar que el guisat s’ha treballat molt bé.
A banda de tot allò que es menja i ve de gust de menjar a Santornemi (que és tot), hi ha quelcom més pel que val la pena arribar-se fins on comença l’Avinguda de Sarrià. El saber fer a la sala fa goig de veure i ha generat una parròquia fidel i ben avinguda que en arribar pregunten ‘com ha anat l’estiu?’ i se’ls contesta amb detall, i se’ls retorna un ‘i com està la teva dona?’. En definitiva, el mot ‘caliu’ que és a la seva persiana, juntament amb ‘cuina’, ‘menjar’ i ‘beure’, que fonamenten aquesta santa casa, no hi és per ser-hi. Seure a la barra o a taula a Santornemi és una oportunitat per gaudir d’una manera de fer que ha definit l’hostaleria catalana durant dècades, i que ha anat perdent-se a favor de la impersonalitat o, al pol contrari, d’una certa infantilització del client. Però, aquí, no: rigor, mà dreta, serietat i estima.