“Adeu a Ca'l Pep”. Així m’ho anoto al calendari i amb aquesta idea amarga, perquè els comiats mai em són fàcils, però sí cada cop més necessaris, agafo el Rodalies, salto dins del metro i enfilo passeig de Sant Joan i cap a Verdi amunt, ja fosc i fred aquest vespre, i lleugerament ventós, perquè m’ha arribat un anunci funest: a la centenària Bodega Ca'l Pep li sobrevola una ordre de cessament d’activitat.
Últimes hores de la Bodega Ca'l Pep, 86 anys després
"Fruit de la presentació d’un llibre que va tenir un èxit massiu, van rebre una denúncia per excés de soroll, i aleshores es va comprovar que el local no estava adaptat a la normativa acústica vigent", explica l’advocat que ha dut el cas de Ca'l Pep, Alberto García Moyano, més conegut per ser l’activista dels bars anomenat @enocasionesveobares. De fet, el local és de 1937, no s’ha reformat mai i aquesta és una de les seves virtuts, perquè ha preservat un tros del temps: té una entrada ampla, on algunes botes dempeus fan de taula i una petita contrabarra acomoda alguns tamborets, que s’obre per donar pas a un menjador ben ampli que abans feia de magatzem. A les seves parets s’hi acumulen cendrers antics de negocis d’arreu de Barcelona i d’arreu del món que són història del disseny gràfic i industrial, i a les seves lleixes, estris de bodega que avui pocs saben anomenar i d’altres curiositats que se n’aniran en orris si res no canvia a causa d’aquest seguit d’errors burocràtics i contratemps fatídics: "encara no s’ha aprovat la insonorització presentada al juliol que, pel mig, han rebut l’ordre de tancament".
Quan hi arribo, cap a les 20 h, Ca'l Pep és força ple. Aquesta bodega és un bar sense barra, i també és molt més que això: és un menjador on la gent s’entaula i fa de l’espai un annex de casa seva. Ho comprenc quan veig que aquí existeix un llenguatge propi pel qual els parroquians més habituals i la Griselda López, la propietària, i la Karol Blanco, cambrera, s’entenen sense parlar: amb un girar el cap, els uns li intercepten la mirada, i viceversa, i ja se sap si aquell vol una ronda més i l’altre alguna cosa de picar o, simplement, xerrar una estona. Perquè si es té una casa fora de casa, allà també s’hi té una família fora de la família. A la Bodega Ca'l Pep la família s’ha construït a base del vermut, del vi, de la birra o del refresc que els corre per les venes, i que sovint ells mateixos prenen de la nevera o de la bota, tot apuntant acuradament amb boli als paperets que fan de compte i que reposen sobre el taulell.
Perquè si es té una casa fora de casa, allà també s’hi té una família fora de la família. A la Bodega Ca'l Pep la família s’ha construït a base del vermut, del vi, de la birra o del refresc que els corre per les venes
La bodega forma part de la rutina de desenes de veïns que la Griselda coneix molt bé, com la del senyor Jorge. “El senyor Jorge ve cada dia a les 8 en punt. S’asseu sempre a la mateixa taula –i se li fa estrany si ja està ocupada–, es pren un Nestea, llegeix el diari i a les 9 en punt marxa. Si un dia no ve, em preocupo, i li truco per veure si es troba bé. Aquí he après què vol dir ser humil i què vol dir, realment, la fidelitat: tant la dels meus clients amb mi com la meva amb ells. I per tot això no em costa gens de venir a la feina, perquè estic a casa, i això en altres llocs no m’ha passat mai”.
“Ca'l Pep és un centre cultural”, considera la Griselda. “L’Ajuntament no està tenint en compte la gent del barri: els faltarà un espai important per a ells”. Ella, que porta 13 anys duent el timó de Ca'l Pep, és nascuda a Valladolid, on la seva mare tenia un bar. Amb experiència al món de l’hostaleria, la Griselda va dedicar-se a la farmàcia durant uns anys, fins que va ser mare i els horaris del bar li funcionaven millor per atendre la seva filla. Va ser així com va prendre el relleu del seu padrastre, que al seu torn agafà el traspàs de l’anterior propietari, el fill d’en Pep que dona nom a la bodega, i la regentà durant 40 anys.
La Griselda m’explica la història de Ca'l Pep: “Quan en Pep va obrir la bodega, el 1937, hi venia vi, gel i poca cosa més. Després s’hi va afegir una cafetera, la gent s’hi quedava a prendre vi i se la servia una mica més. Un bon dia, en Siscu, un veí que és dels clients més vells, va dir que portaria uns musclos per tastar-los, i van posar una taula on abans hi havia el magatzem. L’experiència va ser tan bona que van afegir-hi alguna taula més, i aprofitant l’avinentesa, la Teresa, la dona del Pep, portava plats casolans fets de casa. Aviat s’hi va instaurar la tradició de fer-hi uns portentosos esmorzars de forquilla que acabà quan la Teresa es jubilà i l’oferta es reduí a alguns plats i entrepans. En prendre les regnes, jo vaig decidir que cuinaria sempre un plat del dia, fins que vam tenir la denúncia de la veïna i vam treure la cuina”.
"Jo vaig decidir que cuinaria sempre un plat del dia, fins que vam tenir la denúncia de la veïna i vam treure la cuina”
Diu que la pandèmia va acabar de matar els esmorzars: els clients més grans, que eren els que mantenien la tradició d’esmorzar, es van jubilar i, els joves, van passar a teletreballar. Però no va desistir: ha afegit més tapes fredes, com els seitons en vinagre, les gildes, les anxoves i els embotits, i entrepans planxats, tot i que l’estrella són els ous al plat amb xistorra.
Pot semblar ben poca cosa, però és una oferta senzilla i eficaç que suporta una cosa molt més complexa i difícil d’aconseguir: fer que un negoci d’hostaleria sigui un espai popular, teixit inextricablement a la vida de la gent i a la història del barri, amb una ànima que alimenta tothom qui ve i comprèn que aquí la gràcia no és només al plat o a la copa, sinó que el fet gastronòmic de travessar en un llindar i entrar en un bar és, de fet, una cosa molt més humana que no pas alimentària o de consum. I que si no fem res per protegir aquests espais que costen ànimes i anys de construir, si no els considerem patrimoni material i intangible des d'ara mateix, sinó que els ataquem encara més malgrat que ja es veuen amenaçats davant de l’oferta actual que homogeneïtza i deshumanitza, estarem completament acabats com a ciutats i com a ciutadans.