"Endú-te aquest vi que no val res i porta'n un de bo, va. Un Rioja!". La frase la va dir un senyor que tenia assegut a la taula del costat, fa dos mesos, al restaurant Parada de La Panadella, on la meva xicota i un servidor vam anar a fer la primera escudella amb carn d'olla de l'any. L'home devia tenir uns seixanta llargs, vestia una camisa de franela amb quadrets i parlava amb un meravellós accent de les terres de Lleida, però va considerar que el vi negre DO Pla de Bages que entrava al menú "no valia res". Si hagués estat un DO Penedès o DOQ Priorat hauria pensat el mateix, em temo. Vaig intuir que ell i la seva dona eren clients habituals del restaurant, si no la mestressa no els hagués saludat com se saluda uns amics i l'home, segurament, tampoc li hauria explicat al cambrer que enguany ha salvat la collita de pomes gràcies a les Golden. No em va sorprendre que preferís beure un vi diferent d'aquell de Castellfollit del Boix, que era més que justet, sincerament, sinó que per demanar-ne "un de bo" esmentés directament un Rioja.
El cambrer, amb la seva armilla negra sobre la camisa blanca, immediatament va aparèixer amb un tempranillo de la Rioja que va satisfer amb un sol glop els dos integrants del matrimoni. "Quin canvi!", va dir ella. Vaig fixar-me en l'etiqueta del vi, vaig buscar-ne el nom a Google i vaig topar-me amb el que temia: l'ampolla tenia un preu de venda al públic de 3,75 €, cosa que vol dir tres coses. La primera, que difícilment deu ser un vi 'bo'. La segona, que en algun racó de la Rioja hi ha algun pagès malvenent el seu raïm perquè algun gran celler en faci un vi infecte que algun bon comercial sap col·locar a nobles restaurants de pet i rot. I la tercera és que l'home del meu costat, aparentment treballador del camp, bevent aquell vi no només està fomentant que ningú s'adoni críticament de les dues anteriors coses, sinó que està contribuint enormement a una d'encara pitjor: matar la pagesia vinícola de Catalunya que encara avui, en ple segle XXI, ha de veure com tantíssima gent de casa nostra creu que els vins catalans no poden jugar a la primera divisió del món del vi.
El vi català serà PEC o no serà
Si aquell bon home del restaurant de La Panadella hagués tingut vint-i-cinc anys, potser li hauria fet una fotografia a aquell Rioja, l'hauria publicat a un stories d'Instagram i senzillament hi hauria escrit PEC, que vol dir 'pel cul'. Això no voldria pas dir que un prejubilat amb pinta de tenir el John Deere aparcat al porxo de casa desitgés introduir-se una ampolla produïda a Haro per l'orifici anal, però, ja que 'pel cul' és una metàfora altament popular entre la jovenalla actual per explicar que una cosa agrada molt. El nou disc de Figa Flawas pot ser un disc digne de fotre's pel cul, doncs, i evidentment un fotimer de vins catalans són vinassos que a les pissarres de bars amb vins a copes haurien d'anunciar-se com "vins per fotre's pel cul". El problema, és clar, és que trobar alguna taverna al nostre país on la carta de vins tingui més referències de vins catalans que de vins forans és tan difícil com trobar un senyor de seixanta-cinc anys que entengui que fotre's pel cul alguna cosa bona és un comentari positiu. Ja no parlem com de difícil és trobar algun restaurant on només hi hagi vins d'aquí, cosa que a Catalunya s'entén com un acte de proteccionisme gairebé racista i que, curiosament, és la cosa més normal del món als bars i restaurants de la Ribera del Duero, la Borgonya o el Piemont.
Els restaurants són una baula essencial per potenciar el vi català, com diu sempre la Laura Roca, fundadora i impulsora precisament del projecte La Baula Vi. El seu objectiu és senzill i concret: impulsar el consum de vi català i fer-ho a través de la seva presència als bars i restaurants, per això fan tastos a Barcelona on un convidat proposa cinc vins catalans que durant un temps limitat podran trobar-se a la carta d'aquell local. La intenció és anar expandint el projecte a altres racons de Catalunya per tal de donar a conèixer aquells vins de raïm i producció local que, desgraciadament, sovint tenen menys facilitat comercial i logística de distribució per colar-se a les cartes dels locals on no hi ha la figura professional del sommelier. A la Bodega Borràs (Casanova 85, Barcelona) confien tant en el criteri de La Baula que tot sovint hi celebren tastos, i va ser precisament allà on dimecres passat vaig poder saldar un deute pendent que tenia des de feia dos mesos amb Roc Gramona. "El dia 16 d'aquest mes presentem una cosa que et molarà", va escriure'm a l'octubre, "un projecte nascut per amor al Penedès. Vine!". No cal dir que rebre aquest whatsapp de part d'un membre de la família Gramona i l'impulsor del celler L'Enclòs de Peralba va ser un honor, però aquell dilluns em trobava a l'estranger per feina i no vaig poder assistir a la presentació del col·lectiu Vida Pnds, una tropa molt diversa de divuit vinyerons i elaboradors amb un objectiu comú: fer realitat un Penedès digne.
Que el vi sigui un projecte de vida
El primer cop que el Roc Gramona em va comentar l'existència de Vida Pnds, confesso que durant deu segons vaig pensar que el tio havia decidit deixar-ho tot, enviar a prendre pel sac el negoci vitivinícola i muntar l'edició penedesenca del Vida, el festival de música més important del panorama indie a Catalunya i que se celebra a Vilanova i la Geltrú, tècnicament en un territori vinícolament penedesenc. El nom convidava a la confusió, com també hi convidava el fet que 'Pnds' semblés una errata d'algú que ha volgut escriure Penedès en un teclat amb les tecles de la lletra E espatllades, però resulta que no: és tan senzill com que només la DO Penedès pot fer servir el nom comercial de 'Penedès', cosa la mar de lògica. També hauria de començar a ser tremendament lògic entendre que al Penedès, a escassos quilòmetres d'on se celebra un sarau musical com el Vida, ja fa anys que una sèrie d'artistes molt joves, en aquest cas amb la vinya i els cellers com a escenari, estan intentant d'una manera molt indie transformar la cultura vitivinícola d'un territori que en el qual en les darreres dècades s'ha generat una inèrcia poc constructiva pel que fa al dia de demà. Quin futur li espera, al Penedès, sense una posta aferrissada per les varietats locals? Quin futur li espera, si els pagesos no poden assolir un preu just pel seu raïm? Quin futur li espera, si l'aposta per la transformació ecològica en el cultiu de la vinya i el procés d'elaboració conté, molts cops, més grams de facta que no pas de verba?
Alguns dels vinyerons del col·lectiu Vida Pnds elaboren vi dins la DO Penedès i d'altres l'elaboren fora de DO. Alguns fan vi tranquil i d'altres fan vi escumós. Alguns tenen celler propi i d'altres fan el seu vi en un espai compartit amb altres elaboradors. Fins i tot n'hi ha que aposten únicament pel vi natural i d'altres que, al contrari, no hi creuen gens. Què recoi uneix divuit cellers diferents i tantes realitats diverses, doncs? La certesa de posar en valor el territori del Penedès, els seus agricultors, el seu paisatge i les seves varietats autòctones, cosa que en l'últim mig segle ha estat més que irregular en una terra on als anys setanta la majoria de grans cellers van decidir fer quantitat més que qualitat: rere els luxosos anuncis de Freixenet dels anys noranta s'hi amagaven muntanyes de cava econòmic, vi de batalla i pagesos que conreaven la vinya sense cap preocupació mediambiental. Com que venien tants quilos, però, es passejaven amb un Mercedes pels pobles on avui, desgraciadament, els seus fills o nets gairebé no poden ni pagar-se el lloguer d'un pis malgrat tenir dues feines: la seva professió normal i, a part, el seu projecte vinícola amb el qual, més que un retorn material com pugui ser un cotxe de gamma alta, aspiren a l'intangible retorn de dignificar la terra on han nascut. Per això, potser, Vida Pnds va néixer fa mig any a la fira Indigènes de Catalunya Nord, la més important de vi natural a Europa, quan Ferran Lacruz del celler Bodega Clandestina, amb una samarreta on es llegia "Penedès Revolution", va convèncer Laia Esmelt i Jaume Vilaseca del celler Casa Jou per agrupar-se i fer la revolució plegats.
Tot això és el que passa avui en una comarca on fa més de deu anys un prestigiós celler com Raventós i Blanc va decidir fer la seva i emmarcar els seus vins escumosos amb la denominació Conca del Riu Anoia. Anys més tard, serien una desena d'elaboradors també d'escumós els qui, cansats del desprestigi del cava, van agrupar-se en la marca col·lectiva Corpinnat. Mentrestant, en tot aquest temps, la DO Penedès ha apostat per ser la primera en tot l'Estat que a partir del 2025 només elaborarà vins ecològics, i per si no n'hi hagués prou, en l'última dècada cases importants com Torres, Can Ràfols dels Caus, Recaredo o Raventós i Blanc mateix han fet una aposta decidida per l'agricultura regenerativa o biodinàmica. Si bé tots aquests canvis i moviments els ha fet la quinta que ronda ara els cinquanta anys llargs, qui escriu aquestes ratlles té la impressió que és la fornada que ve per sota, amb noms com els que s'agrupen a Vida Pnds, la que autènticament pot marcar el canvi definitiu: hi ha una generació que va atrevir-se a sacsejar el cistell, però ara n'hi ha una altra que està disposada a trencar els ous. No per vanitat o interès comercial, però, sinó senzillament per negar-se a acceptar el que els seus avis o pares van assumir en un moment donat: que al Penedès no es pot tenir un projecte de vida digne fent, a la vegada i de manera personal, un vi digníssim. Un vi que sigui tan bo que pugui ocupar les cartes de tots els restaurants i un vi, en definitiva, que un pagès de Lleida que va a La Panadella a dinar desitgi beure abans que un Rioja, ja que aquest és realment el canvi de paradigma que cal fomentar. Al final, comptat i debatut, és tan senzill com que, igual com passa amb la política, vinícolament parlant es fa difícil que el món ens miri si nosaltres som incapaços de mirar-lo, defensar-lo i, en definitiva, fotre'ns-el pel cul primer.