Caríssima Meritxell,
Et vaig preguntar quin vi em recomanaries per celebrar la fi de la verema i, una vegada més, t'he de dir que no podries haver-ne triat un de millor. Avui t'escric en dissabte perquè ahir, divendres, vam celebrar amb uns quants amics la nostra particular saturnalia amb un parell d'ampolles de Can Feixes Reserva Especial 2007, un vi que ja coneixia però que no em canso mai de beure, potser perquè és com els poemes escolars i canònics que t'ensenyen a 2n d'ESO: a primer cop d'ull et sembla estrany i després, amb el pas dels anys, t'adones que sí, que és clàssic i que hi ha coses molt millors, però curiosament mai no deixes de tenir una mena de sensació de seguretat quan tornes a ell. Ja m'has entès. Igual que cal tenir sempre a casa un exemplar de L'irradiador del port i les gavines de Salvat-Papasseit o unes Coplas a la muerte de mi padre de Jorge Manrique, també cal tenir sempre a casa una ampolla de Can Feixes Reserva Especial 2007.
A gairebé tot Catalunya la verema ja s'ha acabat, per això, com feien els romans, aquests són dies bons per celebrar que la feina del camp més especial de l'any ha arribat a la seva fi. El més lògic, després de cinquanta dies collint raïm, seria celebrar-ho amb una bacanal inoblidable. O, si més no, amb un banquet ple de gent vestint toga i menjant grans de raïm a la manera de Calígula, però al segle XXI les saturnàlies nostrades són força més humils, per això una bona festa de la verema es redueix a una cosa simple però important: beure un bon vi. El Reserva Especial 2007 de Can Feixes ho és, amb aquests tanins marcats i aquests aromes torrats. A més, costa uns 30€, per tant, té aquell preu que balla entre el vi car d'una celebració solemne i el vi assequible d'un sopar tonto de dissabte. Ni una cosa, ni l'altre. En definitiva, el vi ideal per una celebració que només entenen aquells que saben com de difícil és fer vi, i que malgrat tècnicament sigui l'enterrament d'una etapa, és tanmateix el naixement d'una altra. Més vol que dol, sens dubte.
Tu ho dius molt bé al vídeo: la fi de la verema és l'autèntic any nou de la vinya. De fet, el Francesc Ferré, del Celler Frisach de Corbera d'Ebre, em deia exactament el mateix l'altre dia, quan vaig preguntar-li com havia anat la verema enguany. "Una anyada dura, com la puta verema, que per fi ja s'ha acabat. Ara a tornar a començar i pa'lante", va dir-me amb aquesta manera d'expressar-se seva tan autèntica, natural i contundent, com el seu Sang de corb, un dels millors que he begut mai. Es devia quedar ben parat quan li vaig respondre amb un vers de Joan Maragall, suposo, però és que realment es fa difícil no pensar en el Cant Espiritual quan entens que els ceps, si parlessin, en arribar setembre es passarien tot el dia dient "sia'm la mort una major naixença". A don Joan li hauria agradat brindar amb aquest Can Feixes si hagués estat viticultor, n'estic segur. Potser n'hauria escrit un poemet i tot, però no hauria dit que té un color vermellós, sinó que hauria escrit que és de color 'picota', potser afegint algun vers que parlés de com és la lluentor inefable de les cireres. Potser, fins i tot, hauria dit que durant els 12 mesos de criança amb bótes de roure francès, en realitat el vi va estar en silenci i amb l'única companyia de Déu.
Collidors fent la verema en un celler tarragoní. (ACN)
A part del Francesc, aquests dies també he parlat amb el Josep Maria Albet, d'Albet i Noya, i m'ha dit que ha estat una verema excessivament lenta, feixuga pels treballadors, però de valoració notable. "Després de la verema de l'any passat, amb tant míldiu, enguany tot sembla bo", va afegir-me. En canvi, el Jordi Arnan, de Pardas Celler, es lamentava que "ha estat un any de sequera cruel al nord del Penedès, i va i es fot a ploure cada dia per la verema". Això per no parlar de la botritis fent estralls en les varietats tardanes, és clar. Parlant amb ell, i després d'haver escoltat al Francesc explicant-me com n'és de dur haver de collir amb la vinya enfangada i mentre plou, m'adonava d'una cosa que vaig comprendre la primera vegada que vaig treballar veremant, fa quasi vint anys: l'autèntic amo del pagès, fins i tot si és l'amo, és el temps. Especialment la pluja.
La pluja i les forces de la natura, és clar, ja que el Pepe Raventós, per exemple, m'explicava que els senglars li havien fotut enlaire el 15% de la collita de Can Sumoi, a la serra del Montmell, un dels sostres del Penedès. Per sort, la verema d'enguany a la finca Raventós i Blanc, a l'altre extrem del Penedès, la definia com "positiva i excepcional", realitzada amb optimisme després d'un any, el passat, on hauria estat més fàcil aferrar-se al pessimisme. Poques coses més optimistes que l'etern retorn nietzscheà i el "sia'm la mort una major naixença" de Maragall, vaig pensar. Per cert, parlant de morir per tornar a néixer, la setmana vinent vaig a Girona a celebrar Fires després de dos anys, per culpa de la Covid-19; l'any passat algú va dir-me que el coronavirus havia matat fins i tot Sant Narcís. Em recomanes algun vi negre per festejar que també el patró de Girona ha viscut una major naixença?
Una abraçada,
P.