Caríssima Meritxell,
Avui he decidit escriure l'article dret, dempeus, ja que hi ha vins davant els quals és impossible no aixecar-se i posar-se a aplaudir fins que et facin mal les mans. Quan fa dues setmanes el Purgatori 2017 de Torres va guanyar el Premi Vinari al Millor Vi Català de l'any 2021, vam parlar de fer un vídeo del Celler d'ElNacional sobre aquest vi, ja que el millor vi català de l'any bé mereix una ressenya. A més, tu vas ser jurat del premi. Per si no n'hi hagués prou, la història d'aquest negre excel·lent de la DO Costers del Segre és meravellosa, amb tot allò dels monjos del monestir de Montserrat encetant la tradició de fer vi a Els Desterrats, la finca en la qual avui encara es cultiven les vinyes que ells van començar a treballar fa segles. Sí, per descomptat que sí a tot, però del Purgatori 2017 ja n'ha parlat tothom en els últims dies, per això aquell dia et vaig fer una pregunta jo a tu: escolta, i si en comptes de parlar de Família Torres i del millor vi català de l'any, parlem de Família Torres i del millor vi chardonnay del món? Ens vam quedar cinc segons en silenci, vam mirar-nos i em vas dir: Milmanda. Era lògic: una Medalla d'Or al premi Chardonnay du Monde l'any 2014 i una Medalla d'Or al Challenge International du Vin l'any 2010 avalaven que penséssim en ell, suposo. 

 

Bé, ara que ja hem explicat com va néixer aquest article i que segurament els nostres lectors ja hagin entès el titular interrogatiu d'avui, convé dir que és el millor chardonnay del món segons el meu criteri, que no és el de cap jurat ple de sommeliers, ni evidentment el de Robert Parker o José Peñín. Igual que el Purgatori 2017, el Milmanda no només és bo de nassos, sinó que també té una història collonuda que ajuda a fer encara més gran la seva llegenda: fa quaranta anys la família Torres va comprar el castell de Milmanda, abandonat des de la desamortització del segle XIX, i va començar a cultivar-hi 15 hectàrees de vinyes de chardonnay, la varietat blanca més important de la Borgonya. Que d'un castell abandonat durant dècades en sorgeixi un vi que fa posar dret a qui el beu és meravellós, gairebé tan meravellós com saber que aquell castell va ser al segle XVI l'epicentre de grans jornades de caça del rei Carles V i son fill Felip II. D'ençà que ho vaig descobrir em passa una cosa, Meri: cada cop que amb la moto passo pel carrer Felip II, a tocar de la Sagrera, el meu cap s'imagina el monarca caçant a Vimbodí. Ràpidament això em fa pensar en Milmanda i tot d'una tinc una necessitat imperiosa d'abandonar el vehicle, buscar un bar de vins i demanar una copeta de Milmanda. No riguis, no. Què és, el vi, sinó una combinació de connexions sensorials i mentals?

Ja saps perquè he dit un "bar de vins" i no un bar normal i corrent: per desgràcia, no a tot arreu serveixen vins com aquest. El Milmanda no és un vi econòmic, ja que ronda pel cap baix els 55€, per tant és un d'aquells vins que potser pugen a sis o set euros si els demanes a copes. Paga la pena gastar-se 6€ en una copa de vi blanc? Depèn del que cadascú busqui. El que per a mi és una calamitat, per algú altre potser és la glòria. El del vi és un món subjectiu, i el que per a mi és el millor chardonnay del món, potser per un altre és un vi sense pena ni glòria. Està clar que amb sis o vuit euros es poden beure com a mínim un parell o tres de copes d'algun Blanc Triple F™, ja saps què vull dir: vi blanc fresquet, fàcil i friendly. Un albariño o un godello d'aquells que els bars compren a 3€ l'ampolla i que possiblement servirien per enverinar tot un exèrcit sencer, sí. Vins d'Instagram que ho peten i que fan feliç a la gent. Ei, i jo que me n'alegro. Està clar, però, que el Milmanda no és un vi pensat per beure's a la terrassa d'un bar de Gràcia, a l'obertura d'una nova botiga plena de convidats VIP o a la barra d'un concert a les barraques de Girona, sinó per degustar amb un bon peix a la brasa, un capó cuinat amb salsa o una bona taula de formatges de vaca. 

Un vi gastronòmic, rigorós, d'esperit clàssic i d'aparença infinitament més avorrida que la de tots aquells vins amb noms divertits o amb etiquetes plenes d'insults catalans, però tanmateix un monovarietal chardonnay que permet fer-nos memòria d'una cosa important i que sovint oblidem: el més important del vi rau en l'interior de l'ampolla. I el que passa quan destapes una ampolla de Milmanda és el que tots sabem: un blanc de bona estructura i excel·lent complexitat s'eleva davant nostre, tenyint-ho tot amb aromes intensos de flors, fruita tropical i aquell punt torrat que li atorga la criança de més de 12 mesos en bótes de roure. Després tot arriba a la boca i aquell punt torrat es transforma en records de fruita seca, espècies i fins i tot pa torrat. I és aleshores, Meritxell, en aquell màgic moment en el qual el vi amara el paladar de notes herbàcies i minerals, quan penso que no sé si són millors els chardonnays del vell món o els del nou món i que no sé si prefereixo els de la Borgonya o els d'Argentina, ja que només una cosa tinc clara: entre el vell món i el nou món, jo sempre em guio pel meu món. Un món en què l'únic déu és el meu paladar i en el qual aquest chardonnay no té rival.