Caríssima Meritxell,
Aquesta és la història d'una persona que fa uns quants anys, la nit del 31 d'octubre, va decidir celebrar el Dia dels Difunts d'una forma tan extrema que l'endemà qui feia cara de difunt era també ella. El que vulgarment se'n diu ressaca, sí. Caparra, per ser més exactes, en català. El culpable d'aquesta petite mort, com va escriure fa anys el gran Charles Baudelaire? Principalment, la poca mesura a l'hora de maridar castanyes, panellets i vi dolç, però principalment un bé de Déu convertit en assassí en sèrie i anomenat moscatell. Aquesta història suposo que et sonarà, ja que no és la història d'una sola persona, sinó de tot un poble. Potser també és la teva història. Sens dubte és la meva, per aquest motiu l'altre dia et vaig preguntar quina alternativa al moscatell em recomanaves per la Castanyada, tenint molt en compte que el vi generós mai s'ha de beure de forma excessivament generosa.
Quan el pintor René Magritte va dibuixar una pipa de fumar i va escriure a sota que "això no és pas una pipa", el que estava dient era una evidència tan flagrant com que no hi ha una fórmula concreta per la Castanyada: allò no era una pipa, sinó la imatge d'una pipa, igual que la Castanyada basada en panellets de pinyons, moniatos, castanyes i porronets de moscatell damunt una taula amb estovalles de quadrets no és la Castanyada, sinó la imatge mítica i mental que tenim sobre la Castanyada. Perdona'm si m'empatollo i em poso filosòfic, però com comprendràs no puc parlar d'una altra manera després d'assumir que avui em plantaré a sopar amb els meus amics amb una ampolla de vi de Porto sota el braç. Botifler! Agosarat! Insensible! No valores el que és nostre, menys vi de fora i més vi català, collons!, em diran. No els faltarà raó, com tampoc els en sobrarà quan descobreixin que els panellets de pinyons són encara més bons amb un porto tawny amb 10 anys de criança com el Graham's 10 Years. Potser igual de bons que amb una bona ratafia gironina, d'acord. Fins i tot, potser tan bons com amb una mistela dolça de la Terra Alta, posem per cas la de Sant Josep Wines, per exemple. Però parlem clar: si ser català vol dir presumir que a casa nostra tenim vins generosos de categoria, cosa indubtable i que un servidor reivindica durant 364 dies l'any, també ha de voler dir comprendre que beure's un porto maridat amb castanyes i fruits secs un dia no és cap acte de terrorisme.
L'obra La trahison des images, de René Magritte.
Estaràs d'acord amb mi que la imatge mental que tots tenim de la Castanyada ja fa massa anys que no existeix, i no només per culpa de la globalització i l'aparició de Halloween. Que hi ha un fotimer de canalla disfressada i trucant a les portes dient "truc o tracte"? Seguríssim, però també hi haurà un fotimer de joves -i no tan joves- que avui s'afartaran de panellets i moniatos, però tanmateix no ho faran amb vi. La realitat és aquesta. La realitat és que hi ha més gent amb ganes de fotre's un panellet de coco amb un cubata de rom amb cola que no pas amb un vi dolç com el Brima, d'Eudald Massana, que és una maleïda meravella. Hi ha més penya amb una ampolla de Jaggermäster al rebost de la cuina que no pas amb un meravellós vi ranci de la Cooperativa de Capçanes o una Malvasia de Sitges dolç de l'Hospital de Sitges. Aquesta és la veritat. La imatge de la Castanyada i la Castanyada real no són el mateix, com tampoc són el mateix un Sereno generós Sec 2009 o els Ramos Pinto Ruby i Tawny dels quals tan bé parles al vídeo, però segurament aquí està la gràcia de tot plegat, no?
L'ampolla de Graham's 10 Years, el vi de Porto recomanat per Meritxell Falgueras.
Si alguna cosa ens demostra el dia d'avui és que la Castanyada és la manera catalana de celebrar una festa global dedicada als difunts i que se celebra arreu del món des de fa segles, per això m'agrada haver trencat una llança a favor d'incorporar al nostre corpus vinícola pel dia d'avui un vi de fora. Perquè un porto és sempre una bona manera d'entrar al món dels vins generosos, sovint tan desconegut i poc popular pel gran públic. I perquè fomentar que any rere any hi hagi més castanyes que carabasses a les cases no és una tasca fàcil, però aconseguir que la gent entengui que el vi, sigui d'on sigui i sigui com sigui, és el millor acompanyant per una nit com la d'avui, és encara un repte més difícil, malgrat no en siguem conscients. Per cert, malgrat que hi hagi pont, aquest cap de setmana llarg no podré marxar enlloc i tinc mono de viatjar, malgrat no poder fer-ho. Et ve al cap algun vi capaç de teletransportar-te a un lloc remot de forma màgica? Espero el teu vídeo de la setmana vinent. Amb o sense maletes.
Una abraçada,
P.