Caríssima Meritxell,
Estaràs d'acord amb mi que hi ha diverses maneres d'adonar-se que ha arribat la tardor. Són dies de contrastos, amb matins nòrdics i migdies mediterranis, passant en poques hores d'una estació a una altra com qui passa de cop del color al blanc i negre. Com qui passa, en pocs quilòmetres, del mar a la muntanya i de les costes de la Costa Daurada als costers del Priorat. Pensava això l'altre dia gaudint del vi que vas recomanar-me quan et vaig demanar un bon negre per maridar amb bolets: Inici, de Merum Priorati. Hi pensava, de fet, després d'haver anat a collir bolets prop de La Mussara i de confirmar diverses coses.

 

 

 

La primera és que, en efecte, és un poble màgic amb una porta a una altra dimensió: jo la vaig traspassar, i vaig topar-me amb Richard Wagner, barretina vermella al cap, buscant bolets cap al gorg de La Febró. Era un univers paral·lel, però idèntic al nostre, amb un final de setembre com el nostre inici d'octubre, sinònim dels primers freds, dels primers mocadors al coll, de la hibernació de les sandàlies i dels últims tractors deixant un regalim de most en alguna carretera comarcal. Però sobretot, un univers ple també de les rengleres de cotxes aparcats en un voral d'alguna d'aquestes carreteres. No en vaig tenir dubte: la tardor és wagneriana, per això realment comença quan els exèrcits de Parsifals que busquem el sant Greal boletaire entrem en acció.

Sí, anar a collir bolets, a la nostra dimensió o a una altra, és un ritual tardoral esperadíssim, però menjar-los és un sagrament encara més important. Tornar a casa amb el cabàs ple de llenegues, fredolics, ceps o rossinyols és un exercici pràcticament orgàsmic, però per reblar millor l'experiència poques coses són tan importants com triar un bon vi amb el qual gaudir del botí. Poques coses més ben parides, doncs, que encetar la temporada boletaire amb un vi que es diu Inici i té tanmateix l'elegància de l'obertura de Tannhäusser: un en destapa l'ampolla i té la sensació d'estar obrint el teló roig d'un gran teatre, però no de Bayreuth, sinó del cor del Priorat, on aquelles vinyes de pendents impossibles dibuixen amfiteatres en els quals el cor -de músics- són ceps de garnatxa negra i carinyena. Si Inici fos una òpera, tindria una soprano fent una ària de claríssim crescendo, hi estaràs d'acord, ja que el vi guanya a mesura que es va obrint, sobretot si el decantes. De menys a més va agafant cos i forma, abraçan-te cada vegada més fins que els intensos aromes de fruits vermells, grosella, gerds, eucaliptus i herba seca t'impregnen de cap a peus.

M'he posat massa operístic i jo venia aquí a parlar-te de pinetells i camagrocs, perdona'm. Però és que també l'òpera és la fusió de música i text, igual com els bolets i el vi són una fusió de sabors i textures que crea una melodia singular. No està pas prohibit maridar moixernons o múrgoles amb vi blanc o escumós, només faltaria, però tenies raó quan em vas dir que un bon negre equilibrat i fresc seria el millor acompanyant d'una bona collita de bolets. El que no esperava és que fos un vi amb caràcter, però a la vegada accessible, amb tanins madurs però amabilíssims. Un vi amb la força de Lohengrin, però amb la delicadesa de Tristany i Isolda.

Va, diguem-ho clar i sense metàfores operístiques de tres al quarto: tu dona'm una copa de garnatxa negra sense massa envelliment, carnosa en boca i que no costi més de 15€ o 20€, i marida-m'ho amb uns quants bolets a la brasa, un rajolí d'oli d'oliva i una mica d'all i julivert, i amb ben poca cosa ens elevarem, igual com s'eleven les òperes de Wagner. Igual com s'eleven les vinyes de licorella del Priorat on fer raïm mereix la consideració de fer viticultura heroica. Igual com s'eleven, si m'ho compres, els dies de tardor que neixen vestits d'hivern i aconsegueixen dinar amb camisa d'estiu. Per cert, la setmana vinent baixo al País Valencià per celebrar el 9 d'octubre. Em recomanes algun vi valencià que encara no conegui? Blanc o negre, m'és indiferent. La terreta m'agrada de totes les maneres.
Una abraçada,
P.