El divendres passat es va celebrar a Senya Blanca, amb gran èxit, el Sopar dels Sentits, un acte de commemoració del centenari del projecte de ciutat-jardí de S’Agaró organitzat per la família Ensesa, on van assistir 450 persones. En els moments previs a l’acte, em trobo amb dos dels nets de Josep Ensesa i Gubert, la Virginia Ensesa Viñas i el Xavier Sibils Ensesa, al saló de la xemeneia de l’Hostal La Gavina per parlar tant de S’Agaró com de les activitats del centenari, però també de la pròpia família Ensesa, especialment de l’avi Josep, un home emprenedor i visionari que va somiar S’Agaró fa cent anys i que va fer descobrir la Costa Brava al món.
Què és l’Associació S’Agaró 100 i quina és la seva finalitat?
Virginia Ensesa (VE): Quan vam decidir que faríem alguna cosa pel centenari, perquè volíem celebrar-ho d'alguna manera, ens vam reunir un dia aquí, a La Gavina, tots els cosins per parlar-ne. S’Agaró es regeix per una entitat de conservació i arribaven eleccions, llavors ja es vam presentar amb el nom de la candidatura del centenari i vam guanyar. Aleshores, vàrem decidir, per diferenciar ben bé les nostres tasques de tot el tema pressupostari i per fer les coses ben fetes, crear aquesta associació que es diu S’Agaró 100. Té el lema de "Sentit i sentiment", perquè se'ns va acudir aquest eslògan i penso que ho defineix molt bé. Vàrem crear aquesta associació que està registrada, és sense ànim de lucre i té una caducitat, ja que, quan s'acabi el centenari, desapareix la Fundació. La portem i la regim entre les tres branques familiars. El nostre avi tenia tres fills, per ordre d’edat, el meu pare Josep, la meva tia Carme (el Xavier és descendent de la Carme) i la nostra tia Anna, que té set fills, un dels quals és en Lluís Sibils Ensesa, que està dintre també de l'associació. Llavors, entre els tres cosins hem organitzat tota aquesta trama.
Quins han estat els actes principals per la celebració del centenari?
Xavier Sibils (XS): Al principi no teníem clar què faríem. L'únic que teníem clar és que volíem celebrar el centenari per donar a conèixer el que havia fet el nostre avi. I vam començar a fer bullir l'olla amb idees i vam marcar una sèrie d’actes entre tots. La Virginia va tenir molt a veure amb això. La primera idea va ser la de l’estàtua de l’avi a S’Agaró. No n'hi havia cap i volíem fer un reconeixement públic més enllà d’una plaqueta, que ja existia a l’església i el camí de Ronda, que porta el seu nom. L’estàtua va ser el primer acte del centenari. L'estàtua la vam finançar entre els quinze cosins amb el suport d'un dels nostres propietaris, que és un dels patrocinadors de S’Agaró. I a partir d'aquí, vam decidir fer l'exposició del camí de Ronda, també vam publicar un llibre que recull el que han sigut aquests 100 anys de la manera més fidedigna i correcta.
L'únic que teníem clar és que volíem celebrar el centenari per donar a conèixer el que havia fet el nostre avi
Per contrarestar els rumors que de vegades circulen i no són del tot veritat?
VE: Al principi, com que començàvem de zero, no teníem res més que idees. I vam dir d'organitzar els actes de manera que ells sols tinguessin vida pròpia. Que en cas de no tenir prou finançament o no aconseguíssim, per exemple, no fer el concert, però sí poder fer les altres coses, o al revés. Vam posar unes prioritats. Primer de tot, l'estàtua per a l'avi i, després, fer coses que representessin tot el que s'havia fet durant aquests 100 anys, però que, d'alguna manera, si no aconseguíem l'objectiu final, poguéssim eliminar-ne una part. I què ha passat? Que no hem eliminat cap part, hem aconseguit fer-ho tot. Hem tingut de seguida el suport d'institucions com la Diputació de Girona i l’alcalde de Castell d’Aro, Platja d’Aro i S’Agaró ha estat des del primer dia al nostre costat. Finalment, el mes de juliol passat, vam obtenir que per acord de la Generalitat es declarés el centenari de S’Agaró any oficial. Això ha donat molt d'impuls i la gent ja diu: "Ostres, potser sí que m'ho crec que aquests faran un centenari ben fet".
Heu assolit els objectius.
XS: Els hem assolit. I superat. En el sentit que estem fent coses en els mateixos esdeveniments, no hem augmentat el nombre d'esdeveniments nosaltres. A fora, sí, coses que ens han fet, que nosaltres no hem promogut, però sí que hem fet coses més petites per fer els esdeveniments una mica més complets. El primer finançament propi el vam donar bàsicament uns quants propietaris, entre els quals ens podem incloure, que són els que van donar el petit fons per tirar endavant i plantejar-ho tot. Després, van començar a venir, per la via de la Virginia, les subvencions. Primer va venir la Diputació, l'Ajuntament i, per últim, la Generalitat. Sense posar els números sobre la taula, podem dir que més o menys hem aconseguit un finançament de terceres parts. Una tercera part de col·laboradors privats o els fons que estem generant nosaltres mateixos, com, per exemple, la venda del llibre o les poques entrades que ens han sobrat del concert. La tercera part són patrocinadors, empreses privades que ens han patrocinat els diferents esdeveniments i l'última tercera part, les institucions encapçalades per la Generalitat.
Ha quedat palès un criteri d'unitat al centenari.
VE: Exacte, no volíem fer bolets diferents, sinó que tot tingués un fil conductor. Llavors, el primer que vàrem fer va ser un concurs i vàrem agafar uns dissenyadors gràfics que ens han fet el logo i el llibre d'estil, i tot té continuïtat: el color, el grafisme... Això sí, a casa nostra s'ha tingut sempre molt en compte l'estètica i les coses de disseny ben fetes. Aquesta gent, que són una cooperativa de Girona estupenda, ens va fer aquest magnífic treball de presentació i això ja va ser també un impuls perquè ja vàrem començar a presentar les coses d'una altra manera.
Déu-n'hi-do, el treball previ que suposen aquests 100 anys.
VE: Hem fet molta feina, sí. Hem treballat molt perquè ens ho hem fet nosaltres. Amb ajuda puntual de professionals. Però, per altra banda, ens ho hem passat bé. Hem trobat coses, hem buscat, hem posat ordre en els arxius del meu pare... I en aquest sentit, ha estat un repte. Ens ho hem passat bé. Tot el tema del Palau Robert s’ha fet amb uns comissaris que han fet el llibre, perquè vàrem dir: "Home, si fem una exposició al Palau Robert, que menys que fer un catàleg". Llavors, el catàleg, que havia de ser un catàleg petitet, al final ha estat un llibre important. També hem aconseguit desenvolupar encara més aquest llibre i fer un llibre d'edició limitada numerada amb molta més extensió. D’edició llibreria, n'hem fet un tiratge de 2.000 i portem la meitat de venuts.
El llibre, 'S’Agaró 1924-2024', no és només la història d’un negoci familiar, diríeu que és un retrat d’una època?
VE: S’Agaró és molt més que un indret fantàstic, amb una arquitectura en harmonia amb la natura, que és absolutament respectuosa, en què no s'ha edificat cap barbaritat, en què tot ha tingut una línia, una manera de fer, una estètica, i ha marcat normes urbanístiques avui en dia vigents. No només això, ha sigut el recer de les arts, s'hi han rodat pel·lícules, han estat aquí tots els polítics de tots els colors, de tots els països. Vaig trobar un retall que havia vingut el sultà de no sé on. Ha vingut a estiuejar el Raymond Burr, també el Selwyn Lloyd, polítics molt importants en aquell moment: Azaña, Companys, Tarradellas... Tothom. Ha sigut un centre neuràlgic en moltes coses de la vida. L'avi també va ser un precursor en tot el que és el disseny de cartells, de cartellisme. Tenim unes col·leccions de cartells brutals de l'època i, per tant, marquen una època.
S’Agaró és molt més que un indret fantàstic, amb una arquitectura en harmonia amb la natura, que és absolutament respectuosa, en què no s'ha edificat cap barbaritat, en què tot ha tingut una línia, una manera de fer, una estètica, i ha marcat normes urbanístiques avui en dia vigents
Molts diuen que el vostre avi era un visionari. Quina era la seva visió del turisme i el seu ideal? Coincidia amb la imatge pública? Quins records en guardeu?
VE: Hi ha diverses versions, des del meu punt de vista. Era un visionari. Era un home amb determinació, amb un caràcter, diguéssim, complicat o rígid. Un home que tenia les idees clares i fixes: si ell volia anar allà, allà hi anava, trobava la manera d'arribar-hi i de fer. D'altra banda, als nets ens portava molt rectes. Eh, Xavier, recordes a Panticosa, que ens feia entrar al restaurant en fila índia i per ordre d'edats? Era un home, a vegades, complicat. Però també tenia una part més tendra, si li sabies portar el corrent. Jo era més camaleònica que ell, li feia la jugada i li deia a tot que sí, i no hi tenia problema. Però sí que era un home rígid i un visionari absolut. Jo tinc uns escrits en què explica com ell veu el turisme, als anys cinquanta. Ell volia que La Gavina estigués oberta tot l'any i la tenia oberta tot l'any, perquè tenia una economia que li era absolutament igual si hi dormia una persona o deu o quinze; però, esclar, és una cosa molt difícil de sostenir en un moment difícil. Ell ho va fer i ell hauria volgut que això seguís una mica l'exemple de la Costa Blava, com la costa italiana, on se saben vendre molt millor i que d'alguna manera no ens tenen res a envejar. Per exemple, si tu agafes Sant Tropetz o Montecarlo, sí, és molt maco, però és tot pujada i baixada. Si hi tens una casa, que val el que vulguis, per anar a tocar l'aigua t’estàs dues hores de cua per aquelles carreteretes. Així, ell va fer d'aquestes roques un paradís. Ho va convertir en un paradís perquè això és un petit paradís. No ho sé, m'he deixat alguna cosa de l'avi?
XS: No, l'aspecte aquest que era rígid i seriós amb nosaltres, però també era afectuós quan volia. Tots li teníem molt de respecte i miràvem de donar-li la raó sense aixecar-li la camisa. Ara, si li feies una barrabassada, se’n recordava durant molt temps. Bé, d'entrada, com s'estilava en aquella època, el tractàvem de vostè. De tant en tant, als meus nets els dic: "Ai, si jo hagués dit això al meu avi, hauria sortit volant per la finestra", i riem.
VE: També era un home amb una gran personalitat. Allà on entrava l'avi, es notava. No era una persona que entrava i ningú s'hi fixava, no. Tenia una personalitat realment forta. Ell en aquella època parlava cinc idiomes perfectament. Igual que els nostres pares. Eren gent avançada a la seva època, evidentment.
XS: Val a dir que l'alemany se'ls va rovellar una mica, però les altres llengües, no.
VE: L'alemany el pare també el parlava, l'entenia, deia unes quantes frases, però és el que més rovellat tenia. Però bé, l'anglès i el francès, com si fos el català. I també ens han educat d'aquesta manera a nosaltres.
XS: Pel que expliquen, a ell també el van educar així, tot just va acabar els estudis, el seu besavi el va posar a escombrar la fàbrica, perquè sabés quin era el seu lloc, encara que fos fill de l'amo.
Quina ha estat la vostra evolució des que vàreu obrir fins ara, què heu volgut mantenir i quins són els canvis que heu experimentat?
XS: Hi havia un refrany que jo li vaig dir al meu cap quan treballava d'enginyer en una empresa, que és que en la típica família de tres generacions, la primera crea l’empresa, la segona la manté i la tercera se la ven. I aquí anem quasi per la quinta. Ell va estirar el carro del que havia iniciat el nostre besavi i va desenvolupar tot això. Els nostres pares ho van seguir mantenint en èpoques i els que hem seguit al darrere, cadascú a la seva manera, ho hem seguit tirant endavant. Espero que d'ara endavant la mantinguin.
Vosaltres sou la quarta generació, la cinquena ja està escalfant motors?
VE: Mai se sap això... Jo puc parlar més del que és nostre, que és La Gavina. Nosaltres tenim claríssim que hem seguit el que el pare i la mare ens van inculcar: intentar mantenir, renovar, invertir, no vendre mai... Tota una sèrie de coses i la veritat és que les estem portant a terme. Els meus cosins van desenvolupar tota la part urbanística de la Conca, i ho han fet d'una manera estupenda. És el S’Agaró nou. Però ara hem aconseguit entre tots els cosins que S’Agaró quedés protegit, per tant, ja no es pot fer gaire cosa més. O sigui, si la meva filla i els fills dels meus germans volen, esperem que sàpiguen seguir portant La Gavina a aquest nivell de qualitat i excel·lència actual.
XS: Com a territori, S’Agaró és tancat, no és ampliable. Som 172 membres, dels quals hi ha dos hotels, i de les 170 parcel·les, per dir-ho d'una manera, n'hi ha 164 edificades. Ara el que tenim, després de molt batallar —si fos aquí en Lluís, et faria una verdadera dissertació de la dificultat que han estat aquests 12 anys per aconseguir-ho—, és el pla especial de protecció, el que en diem el PEP.
Què és el PEP?
VE: Entre altres coses, ens garantirà tenir S’Agaró tancat, el mateix nom ho indica: pla especial de protecció. D'entrada, en aquest moment està aprovat i està en curs d'aprovació el projecte d'execució, on hem de refer de nou tot S’Agaró. En concret, els carrers. És pitjor que fer-ho de nou, perquè si tu fas una cosa de nova, no hi ha usuaris. Ara tenim un programa, que si tot va segons els plans previstos, començarem al setembre de l'any que ve i ha de durar dos anys, en el qual es preveu aixecar tot el terra i refer-lo, és a dir, fer totes les conduccions subterrànies noves, enterrar-les, posar per terra tots els cables aeris, fibra òptica... Es durà a terme en dues fases. La primera fase serà el que en diem vulgarment S’Agaró vell, que era la part més vella, i l'altra serà el S’Agaró nou, el que es va fer als anys vuitanta o noranta, l’objectiu és deixar-ho tot per a vianants amb accés a les finques dels propietaris, i només tindrem un vial que serà de circulació i velocitat limitada. I això és el que al final ens permetrà mantenir les barreres baixades, com fins ara.
VE: És com si fos el barri Gòtic, que té una protecció. L'any 95 el meu pare va aconseguir, lluitant molt, que S’Agaró fos declarat bé cultural d'interès nacional. I la Generalitat ho va reconèixer i, a partir d'aquí, s'ha pogut també demanar i desenvolupar tot això del pla especial de protecció.
XS: Hi ha un acord tàcit amb l'Ajuntament perquè no hi hagi la voluntat política de quedar bé i aixecar barreres, perquè si aixequem barreres, això seria el final de tot. I amb la contrapartida és que tots els residents que paguen l'impost de circulació a Platja d'Aro tenen accés per anar a la Conca. L’accés de vianants és lliure com fins ara. Sorprenen les dades de vianants, l’any passat hi van accedir un milió i mig de visitants, principalment pel camí de Ronda.
VE: Hem fet una exposició exterior, que és una meravella, al llarg de 2,7 kilòmetres, dividida en nou posicions. Cada posició és una temàtica: la badia, la construcció del camí de Ronda, Senya Blanca, el cinema, Josep Ensesa i la seva obra; la vida social, esportiva i cultural; les cases i l’església. L’exposició del Palau Robert és espectacular, però vam pensar que la gent havia de poder gaudir-la in situ i per això l’exposició és també al camí de Ronda. Tota aquesta gent que fa el camí de Ronda, si vol pot parar-se a veure l’exposició, entendrà aquests 100 anys de S’Agaró.
XS: Aquesta va ser la idea, inclús jo diria coetània a l'estàtua. Vam dir de fer una exposició al camí de Ronda, però no teníem ni idea de com fer-la, però deixeu-me dir que, seguint una mica les pautes del nostre avi, hem sabut escollir molt bé els nostres companys de viatge. Cinc empreses que són un deu i ens han ajudat molt, que estan fent molt més del que se'n pot esperar.
VE: L'avi era un home molt intel·ligent i amb això també ho demostrava, en comptes de rodejar-se de gent mediocre, ell volia tenir els millors al costat. Si tenies el millor ebenista, feies les millors portes, com aquestes de La Gavina; també el millor grafista, el millor cartellista, el millor... el millor. Ell sempre buscava el millor.
Com definiríeu la relació de la família Ensesa amb S’Agaró?
VE: És el mateix, és el nostre ADN. No es pot dissociar.
XS: Jo he nascut aquí. És a dir, d’aquí són els meus quatre germans. Nascut, nascut, som els únics, que nosaltres sapiguem, que vam néixer en el que és pròpiament, físicament, S’Agaró. Després hi ha l'altra paradoxa, ho dic per aclarir-ho, que som cosins, però alguns portem els mateixos cognoms, és perquè el destí va determinar que dos germans es casessin amb dues germanes. Ara que hem anat desfent fils, els meus pares van ser els primers dels germans a casar-se i van inaugurar l’església de S’Agaró. La primera cerimònia que es va fer va ser la dels meus pares, però els meus oncles s’havien conegut molt abans que els meus pares, curiosament, a Ginebra, durant la Guerra Civil, tot i que la meva família paterna era de Sant Feliu i la família materna era de Girona. És increïble.
L’entorn, evidentment, ha canviat, com era S’Agaró abans de S’Agaró? Quan el vostre avi ho comença tot, aquí no hi havia res?
XS: A Sant Feliu hi ha una botiga que és molt coneguda, l'altre dia hi vaig anar i vaig veure una foto de S’Agaró. Per la situació i perquè la casa que havia sigut de la meva mare no hi era, la foto devia ser de l'any 29, i em va intrigar molt saber on era, perquè vaig reconèixer que era S’Agaró, però no reconeixia on exactament. Al final, com jo faig el camí de Ronda cada dia, vaig trobar el lloc exacte, que és la punta de Garbí enfocant Senya Blanca, ja es veu la casa primitiva i per les roques vaig acabar de situar-me. En aquella foto es veu tot S’Agaró, tota la muntanya on hi ha l'església, el Puig Pinell que està al darrere, ara no veus absolutament res, entre els arbres, i ja no et dic les cases, els arbres t'ho tapen tot. A la foto, com a molt, surten tres pins, res més.
VE: La meva mare explicava que festejava amb el pare i anaven a plantar pins. I jo recordo de petita un dia que estàvem a casa dinant i, de sobte, hi havia foc al Pinell i el pare se'n va anar corrents com un boig a ajudar a apagar el foc. Per ell, eren una obsessió els jardins, els pins, la vegetació, perquè els havia costat molt, no hi havia res, i ho van fer tot del no res. Aquest amor per S’Agaró és una cosa que sí, que portem a l'ADN.
Quins actes teniu previstos per acabar el centenari?
VE: La regata, el sopar dels premis de la regata i un petit torneig de tennis.
XS: Serà el dia 15, perquè històricament les regates es feien el 15 d'agost. Quan jo tenia uns 18 anys, vam tornar a instaurar la regata el 15 d’agost, llavors vam organitzar una regata amb una mà al davant i l’altra al darrere, quasi, i se'ns van presentar 100 vaixells. No teníem permís ni res, però l'avi ens va muntar a la piscina Garbí una recepció magnífica i, a més a més, vam aconseguir que ens regalessin dos vaixells, així l'any següent vam disposar d’un vaixell com déu mana. Si no recordo malament, va ser l’any 67. A més, s'ha de recalcar que l'exposició del Palau Robert la traslladarem al desembre a la Casa de Cultura de Girona. Una mica retocada, però amb el mateix contingut.
Per acabar el centenari farem la regata, el sopar dels premis de la regata i un petit torneig de tennis
VE: Una cosa que a casa sempre diem els meus germans i jo és que hem heretat, tant de l'avi com del pare, aquest amor a les pedres. Nosaltres cada any a La Gavina fem obres, sembla que no sapiguem viure sense fer obres, sense renovar coses. L'avi tenia una frase que repetia, que ell el catalanisme el feia amb les pedres. Va edificar totes les coses que va poder. En referència al cinema, volíem ensenyar tota la cinematografia, tots els rodatges que s'havien fet a S’Agaró. Llavors l'alcalde va dir que s’encarregava ell de l’exposició dedicada només al cinema. I perquè la gent pogués veure alguna pel·lícula, finalment, van fer el cinema a fresca també, tot finançat per l’Ajuntament. Des de l’inici de tot plegat l’Ajuntament sempre ens ha fet costat. Hem rebut dues subvencions anuals en base al sistema que tenen, però, a més a més, han organitzat coses estrictament amb el seu pressupost, com ara la presentació de la candidatura del centenari. En general, durant la celebració del centenari hem tingut més ressò del que esperàvem. Hi ha hagut dos actes en què nosaltres no hem tingut res a veure. El primer a la Fundació Comas, que va ser una conferència sobre l'urbanisme i l'arquitectura a S’Agaró per l'Arcadi Pla. I després, una de les sorpreses que ens deparava el nostre avi: ens van trucar del Col·legi d'Enginyers Tècnics de Girona, que li feien homenatge i ens vam assabentar que ell va ser el fundador del Col·legi d’Enginyers de Girona, la qual cosa no sabíem, i que n'havia estat president durant deu anys i que encara era president honorari. El Col·legi d'Arquitectes de la demarcació de Girona una vegada a l'any fa una trobada amb tots els arquitectes de la demarcació de la província. I aquest any l'han fet aquí, amb tres visites guiades, una a Senya Blanca, l’altra a la casa de Rafael Massó, l’arquitecte que va dissenyar S’Agaró juntament amb el Josep Ensesa, una caseta petita a la cala Pedrosa, i, finalment, a Nostra Senyora de l’Esperança de S’Agaró, obra del Rafel Folguera. Jo soc molt persistent, el Xavier és un treballador incansable i a més és un home amb una visió molt clara dels números i el Lluís és molt més de tota la part legal, urbanísticament parlant. Considero que hem fet un bon equip i estem molt contents de la feina feta.