Danielle Todd, és fundadora i directora executiva de Make Food no Waste (2017), una organització sense ànim de lucre que lluita contra el canvi climàtic gestionant tots aquells productes alimentaris que, si no fos per ells, anirien a parar a la brossa, amb els efectes mediambientals que això suposaria. L’església Presbyterian Church de Detroit els ha acollit desinteressadament. És el centre neuràlgic i de processament dels aliments a les seves cuines. Les anomenen upcycling kitchens, i suposen la implementació d’un procés de reciclatge que els diferencia de qualsevol altra iniciativa de donació d’aliments. El seu objectiu no és lluitar contra la pobresa alimentària, sinó evitar els efectes de contaminació ambiental. Clarament, però, “maten dos pardals d’un tret”: eviten la deixalla orgànica i, de rebot, alimenten més de mil persones cada setmana.
Explica’ns una mica el procés des que arriben els aliments fins que acaben a les taules de repartiment.
Les donacions arriben els dilluns, procedents de restaurants, mercats, supermercats, magatzems de distribució, gent que té horts i no pot consumir tot el que genera, escoles d’hoteleria… En primer lloc, nosaltres les anem a recollir. A banda, comptem amb un equip propi de cuineres. Només contractem dones en edat de maternitat, amb dificultat per a poder treballar, i ens adaptem a la seva disponibilitat horària. Es reuneixen aquí a la cuina per planificar quins plats en poden sortir i com es distribuiran la feina. Tots els divendres surten mil àpats, dels quals tothom, independentment del seu estatus social, en pot gaudir. Se't faria la boa aigua si veiessis tot el que surt d’aquesta cuina!
Quin tipus d’aliment us arriba?
Són productes que no es podrien gestionar directament com a donació, sigui per la forma d’empaquetament comercial, per l'estat de maduresa en què es troben o per altres raons, i que acabarien a la brossa. Per exemple, centenars de plàtans a punt de no poder ser ingerits perquè estan massa madurs. Nosaltres, aquí, en fem pa de plàtan. També ens arriben plats cuinats en restaurants o escoles de cuina que no s’han consumit i l’endemà ja no els volen escalfar, i així, un llarg etcètera.
Altres focus d’acció?
Part de la nostra feina també és fer formació als restaurants i ensenyar-los com poden reduir el malbaratament. Representem un programa nacional que certifica i audita els restaurants que compleixen la normativa de malbaratament, anomenat The pledge on food waste. També assessorem el Govern de l’Estat de Michigan en la implementació de lleis per reduir la quantitat de menjar que acaba a les deixalleries.
Part de la nostra feina també és fer formació als restaurants i ensenyar-los com poden reduir el malbaratament
A Catalunya, en general, costa trobar voluntaris en temes així. Com és en el vostre cas?
Tenim tants voluntaris que no sabem què fer-ne. Molts volen ajudar a resoldre dos dels grans problemes que té la societat americana: la malnutrició i l’impacte en el medi ambient que té la deixalla orgànica que no es gestiona. Als Estats Units, el voluntariat en agraïment a la comunitat on vivim forma part de les nostres vides, ni ens ho qüestionem. Ho fem i punt. Dedicar temps a ajudar els altres sempre té un retorn personal, no ho dubtis.
Els Estats Units és el país del món on es llença més menjar, aproximadament 80 bilions de lliures, i, mentrestant, 35 milions de persones pateixen malnutrició a causa de la pobresa.
Com a país produïm el doble de menjar que es necessita per alimentar tota la població. El primer motiu de malbaratament és la cultura de llençar, no només menjar, sinó de tot. Llencem i consumim sense fre. Una altra raó seria que no existeix cap sistema que connecti l’excés sobrant d’aliments a la gent que el necessita o que el pugui consumir abans no es faci malbé. Hi ha moltes organitzacions que fan caritat i reparteixen producte sec (llegums, cereals, etc.), però no som capaços d’arribar a moltes tones de menjar fresc que acaba a les deixalleries. Tenim un sistema que està programat per produir més menjar del que podem arribar a consumir, però no perquè arribi a tothom. Molt trist.
La prevenció podria començar per identificar quin és el perfil d’individu que tendeix més a llençar.
Aquells més propensos a llençar el menjar són els que viuen en famílies de pocs membres. Com més gran és la família, més alta és la probabilitat que es mengin les sobralles. Els empaquetaments del menjar normalment estan pensats per a famílies de quatre. Un altre grup seria el que compra per a dues setmanes o més, que tendeixen a comprar molt més menjar del que podran consumir. En canvi, qui va al mercat cada setmana no malbarata tant. Hi ha estudis que demostren que la gent que va al mercat i compra directament al pagès té més cura del menjar i el llença menys, ja que es crea una connexió entre qui conrea i qui rep el producte com un tresor. L’estudi compara aquest vincle amb la gent que compra en grans superfícies, on les estanteries del menjar són al costat del paper de vàter, i així demostra que no es dona el mateix valor al que es compra. Un altre grup de població que tendeix a llençar és el que té nens petits que mengen poc. Us quedaríeu parats de la quantitat de menjar que es llença quan el nen diu prou. Tampoc podem oblidar tot aquell menjar que ens sembla que s’ha fet malbé per data de caducitat i el llencem sense olorar-lo ni tastar-lo. La gran majoria està perfecte per a ser consumit.
La millor manera per a convèncer que no es llenci menjar és fer entendre o demostrar que hi ha altra gent que el necessita
Clarament, donar a conèixer les dades de malbaratament a la població no canvia les estadístiques. Com es pot arribar a convènce la gent?
La millor manera per a convèncer que no es llenci menjar és fer entendre o demostrar que hi ha altra gent que el necessita. Els humans pensem que l’impacte individual no és important, i no ens sentim gens culpables. En canvi, si ens esforcem a explicar totes les iniciatives que gestionen el malbaratament, l’impacte és molt més gran, i és quan neix el sentiment de culpabilitat quan llencem menjar.
Quins consells donaries als restaurants per evitar aquest gran problema?
La gran majoria d’establiments serveixen porcions massa grans. Estem promovent un programa que convida a implementar un sistema de preu fix per menú, però pots repetir tants cops com vulguis. D’entrada, però, se serveixen porcions més petites i molt més raonables. És crucial que els cuiners surtin de les escoles ben formats per, així, evitar el problema. Oi que si un treballador d’un banc llença a les escombraries els diners que li han caigut a terra, tindrà problemes seriosos? S’hauria de donar el mateix valor als aliments. El bon manteniment de les neveres i congeladors també és molt important. Una manera de tenir control sobre què es llença i per què, és apuntar-ho en un registre i fer una valoració setmanal per a identificar què podem canviar per no malbaratar tant. Si servim acompanyament de carabassó i torna tot a la cuina, potser que el canviem.
Penses que hi ha prou informació per a què la gent faci compostatge?
El problema que tenim als Estats Units és que no tenim les infraestructures per a poder fer un bon compostatge. El sistema de gestió de residus nord-americà no està preparat per a assumir la deixalla orgànica. Val diners i no es prioritza.
El Govern Federal es pren seriosament el malbaratament alimentari?
El Govern Federal comença a donar importància al tema. El primer president que va començar a fer alguna cosa al respecte va ser Obama. Sorprenentment, Trump ho va continuar, i Biden ara hi està destinant bastants esforços. Tot i això, es dona molt de suport a iniciatives de donació d’aliments i poc a les organitzacions que ens focalitzem a erradicar el problema d’arrel. Són políticament més sexis, deixem-ho així.